Volia ser un gall (no d’indi), però la vida ha decidit que no. En realitat, potser arribaria a comís de guineu però a gall rei de la cort no. M’imaginava passejant pels carrers d’Eivissa en un Mercedes descapotable amb ulleres de sol cares i camisa de seda i al meu costat la rossa de l’anunci. M’imaginava fumant puros cubans com Felipe González, però no.
Ni Xulo ni xuleta, sinó un pringat representant comercial en un «4L»de segona mà i de només tres velocitats.
Ni somni francès, ni picaresca espanyola, ni venedor de fum català, un pringat si, com milions de pringats com jo mateix. Un home que lluita entre les seves misèries i els seus encerts.
Adéu al rellotge de Cartier, pantalons de 1000 €, restaurants de 5 forquilles i platges de fina sorra daurada. Adéu les aigües clares i cossos broncejats de criatures d’ensomni. Adéu espais nets de plàstics. Adéus clubs de moda i viatges arreu del món: no hi ha cap xulo.
Pertanyo a les classes populars i la lliçó que se’n pot treure d’aquest relat és que són moltíssims els pringats que com a cocodrils no arribem mai a ser caimans.
Res no és gratuït, deia en un altre article, i de vegades un vell texà, un polo de supermercat i wambes ja gastades són el pa nostre de cada dia.
Aleshores de xulo a pringat és aixecar-te com després d’una borratxera on tot és possible com una experiència extracorpòrea que et diu que no ets ni el tigre dels teus somnis ni el pobret de les teves pors.
La irracionalitat de la ment borratxa de possibilitats que no hi són pot inventar paradisos artificials que es converteixen en hiverns dusos on la fredor de la solitud et posa ràpidament les piles.
Perdulaires o guanyadors? No ho sé, però sí que sé que estic orgullós de pertànyer a les classes populars: tot i els meus errors o faltes. Ni Richi ni poveri una persona que no admet cap derrota i que pensa que lluitar es fa fins a la tomba.
Yann Marais.
