No tinc ganes de ser un heroi. No, no en tinc cap gana. Poder dir” hi he anat” i sortir-ne en vida del’ intent i recomanar als amics i amigues que tampoc no hi vagin. Fins i tot encara que sigui una urgència molt greu.
Una dona de vuitanta-quatre anys amb un pronòstic clínic reservat va anar al centre hospitalari de la Seu d’Urgell perquè no podia no fer-ho. I això de “no fer” té una importància brutal i definitiva. Aquesta dona, molt protegida per la seva família i que no sortia de casa des del confinament, va tenir la mala sort de sortir de casa seva per una incidència molt greu. tenir aigua als pulmons. La seva família la va dur al Sant Hospital amb tota la confiança del món, confiança que els ha costat molt cara. I per què?
Un cop allà es va contagiar de la cocid-19 i n’ha mort.
Empatitzo molt amb els seus parents, amb el seu dolor, amb la seva còl·lera i indignació… es diguin com es diguin els sentiments que han tengut i tenen.
Jo dic que la raó està al seu costat i, si cal, nosaltres també hi serem.
Malgrat la feina feta per bons professionals, i són molts i moltes els quins aguanten l’hospital de la Seu d’Urgell, però: això és suficient?
Buscar solucions per a un malalt greu no hauria de ser forçosament la mort del/ de la pacient. On són els protocols a nivell d’aïllament dels malats que presenten alt risc? Com pot ser que una persona ingressi i no surti viva per raons alienes directament amb la seva patologia. Què ha passat? Ens hauríem de prendre molt més seriosament el que és la salut de la gent, el caliu que mereixen i la protecció que hauria de fer que un accident fos quasi impossible.
Aleshores busquem alternatives: anar a Lleida o Puigcerdà o a qualsevol altre lloc tret del Sant Hospital de la Seu d’Urgell.
Interpel·lem a la gerència d’aquesta Santa Fundació, que de santa al meu parer en té ben poc, perquè sigui realment professional. Mentrestant no anar a l’Hospi és una qüestió de salut pública. Si és que vols continuar viu.
Entesos!
Yann Marais.
