Mare! Mare! La ràdio s’ha tornat pornogràfica! A tu, que eres tan primmirada, et semblaria vomitiu. T’imagino. A mi també m’ho sembla. He posat el Bob Marley. Vomitius el jutge, l’horda dels llops i els mitjans. La situació te de bo que mobilitza un cop més la inevitable revolta. Tant de bo això afavoreixi també una iniciativa de tancament a la Sacrosanta Seu d’Urgell en suport de les refugiades, cent cops violades i vexades fins a l’extirpació del clítoris. Tenim de fa temps un watsap de Suport a les refugiades. Hi van haver a la Seu esperançadores accions i manifestacions. Bastants joves van anar a ajudar als camps de refugiades. Doncs vinga! Tornem-hi! Com diria aquell, la conjuntura és favorable, les causes s’apleguen totes o quasi en el sentit de l’urgent alliberament. El grup s’ha de mobilitzar de nou. Ho he demanat, i també que qui no piuli que marxi. De moment ho han fet tres, i una s’ha justificat. La Seu és mestra en la política del silenci. N’hi ha més de trenta que callen. Amb tres o quatre intentem convocar una reunió que no sigui un desastre. Aquí suplico a les consciències que facin un esforç. Seria bo per tothom, refugiats, país i persones, planeta, vida. Ens ho juguem tot a cada instant, podem jugar o passar. Aprofito per comentar que la situació és semblant a l’Ateneu de l’Alt Urgell. Necessitem autocrítica si, però sobretot necessitem qui ens critiqui, proposi solucions i ens ajudi. Varem fer amb èxit una campanya de captació de socis. Ara cal que aquests nous i benvinguts contribuents s’adonin de la força potencial que tenen. Tan sols cal que dediquin una part del preciós temps al grup, al «alguna cosa més que jo, la família i la colleta». És molt necessari, per el grup però també per cada una de les realitzacions personals. I si em permeto el discurset és també per la il·lustració de mon pare, a qui dediquem un homenatge el dinou de maig al susdit Ateneu. Hi sereu tots molt benvinguts.
Professor d’Història
