La injustícia i la frustració són les dues mamelles que alimenten la violència. L’actual constituició espanyola parla dels drets de les persones, però: la de quins drets estem parlants i, realment, l’aplicació d’aquests drets s’acompleix?
La resposta és evidentment «no». Dret a l’habitatge, dret a tenir una feina, dret a tenir una vida digna,… són paraules molt boniques i retòriques que ompliran de ben segur la boca dels candidats i candidates a les eleccions municipals i europees.
Mai no us heu demanat quants de pobres calen perquè un home o una dona siguin ric o rica? Països enters que han de inclinar-se davant de les grans potències mundials que imposen la seva potència industrial, econòmica i política fan que molts petits països visquin agenollats davant d’aquest poder.
Evidentment no poder viure dignament genera violència en relació a la violència imposada pels poders de les transnacionals, que mena la gent a emigrar per poder viure millor i per seguir el seu somni.
Tenir pisos buits i tancats, malbaratar els recursos de la terra, discriminar entre ètnies, religions, classes socials… això també és violència.
No només la violència de gènere és un crim, no només l’exclusió social no volguda i que pateix molta de gent… també això és violència.
L’explotació dels treballadors i treballadores degut a un sistema en crisi permanent.. això també és violència.
Les diferències entre gèneres davant d’oportunitats per realitzar-se com a persona, tant a nivell professional com social, també és violència.
La violència física sols és el reflex i esglaó final que expressa la incapacitat d’anar més enllà, el no poder viure i finalment la sensació de no ser res, que és el pecat majúscul i prohibit en nostra societat.
Voleu parlar de violència? Cap problema, en parlarem en el proper vermut- col.loqui en el darrer diumenge d’aquest mes (si és possible) a L’Ateneu a partir de les 12 h del migdia.
Yann Marais.
