A mi m’agrada saber qui viu al meu costat, però no per tafanejar o entrar a la seva vida privada, més aviat és per saber si puc estar tranquil. Si es tracta d’una altra comunitat, és el mateix. Coexistència pacífica, és a dir, la possibilitat de ser diferents amb molts sovint amb idees contràries, però amb la voluntat de poder viure en pau.
Si projectéssim tal idea a nivell internacional com canviaria la vida de milions i milions de persones, si no fos pels interessos econòmics de les famoses grans companyies internacionals. El sistema que sempre necessita enemics, entre altres coses per vendre armes, ens explica que em de tenir por, que ens hem de protegir i fins i tot, i això és el pitjor, d’autodefensar-nos.
El color de la pell, els costums diferents, les religions (que tenen un fonaments de vida en comunitat)…no poden ser entrebancs per la convivència. Aleshores: on és la solució?
La resposta és l’ensenyament i interrogants sobre com relativitzar les coses, com explicar el que sentim i tenir la possibilitat de posar en qüestió el que sembla intocable i fixe i pot resultar ser la «paraula de Déu». Ara ens hauríem de demanar qui ha posat les paraules de qui en la boca de qui.
La resposta és subjectiva i, per tant, insistim en la convivència com a arma de progrés i de pau. Esperem que als EUA aquesta veu nostra pugui ser escoltada pel bé de la Humanitat.
Yann Marais.
