Sí, un any després de la mort del Truqui, Joan, l’amic de tothom. A mi la “K” no m’agrada que li posen al seu nom d’artista. La mort del Truqui va marcar un abans i un després, com si fos un mal presagi. Representa una mena de senyal per advertir les persones que res no serià igual. Un món desfigurat, lleig, que mostra l’estupidesa del gènere humà. Un món que no podem ni podrem oblidar, un any molt dur per a tothom només pensant en la gent que ens va deixar i amb qui no hem pogut compartir afecte, records, un dol solitari i trist. La fractura emocional, social i econòmica ens està forjant un caràcter més fosc, on sobreviure, per a molts i moltes esdevé una cursa d’obstacles múltiples i encara més durs.
A més del virus de la covid-19, ha crescut l’extrema dreta, que va entrar al parlament del nostre país i que expressa el pitjor de nosaltres mateixos. Extrema dreta que ha crescut com els bolets de la tardor sense que els narcisos de la primavera poguessin, tan grocs ells, i tan bonics aturar la tristor que ens envaeix.
Un any de sacrificis per a moltes famílies del món sencer i també com ho he dit abans, a casa nostra. Un país que estrenarà un nou govern independentista, que tindrà una missió clara: aplanar el camí cap a la república social Catalana democràtica, antifeixista i transversal.
Si tenim en compte aquest desig, cal defugir de frustracions, d’un mal govern i posar abans que tot els interessos de la ciutadania, sembla fàcil. Fora lluites de capelletes, fora funcionaris polítics, que són els i les nostres representants, n’estem farts i volem que els homes i dones de partits al Pirineu baixin del NÚVOL (mai més ben dit) i que no s’amaguin rere els seus càrrecs, perquè ja no podem esperar.
Un país de creadors i creadores, d’emprenedors i d’emprenedores, comerciants, etc. Es mereixen molt més que la vostra mediocritat
Yann Marais
