Aquest títol no correspon exactament a l’article que segueix.
Quan parlo de tornar a l’escola, vull parlar del curs polític, que es va engegar el dia 8 d’agost amb l’aparició de Carles Puigdemont i la investidura de Salvador «Isla».
El decorat, ja està plantat i gairebé tots els actors són al seu lloc, i constatem que aquest govern serà el més espanyolista de l’història recent de Catalunya.
El que semblava una conquesta important, com ara el finançament singular sembla, en la lectura que fa el PSOE, que serà una vegada més el cafè «para todos».
El federalisme, que sembla voler el govern actual de l’estat, no ho és per convenciment propi, sinó que és una aposta perquè no se’n vagi «a norris» el tan anomenat estat Espanyol.
El panorama polític català, dos dies abans de l’onze de setembre és desolador.
Veiem, per una banda, una esquerra dividida en quatre corrents principals, que són antagònics entre si, profundament separats pel suport d’Esquerra al PSC.
És trist, que un partit com els republicans, amb una història prestigiosa, es converteixin amb la crossa d’un PSOE, que inclòs, des de l’interior està en una postura molt feble.
És clar, quan les contradiccions avancen, el que era cert un dia, l’endemà, ja no es pot plantejar.
Ja se sap, signar amb el PSOE, vol dir, traïció a mig camí i més frustració amb la dreta i l’extrema dreta a l’aguait per aplicar les seves polítiques ultraliberals, depredadores de les classes populars.
No podem estar feliços, dir i pensar que aquest onze de setembre sigui una forta mobilització al carrer, perquè no serà així.
Cobrar, o no cobrar, això és la qüestió existencial de molts polítics d’Esquerra, i quan s’ha perdut el rumb, només queda l’espectacle que estem veient a totes hores.
El sistema econòmic, en el qual es basa tota la nostra vida, representa un atzucac per la gent de a peu, la gent que treballa totes les hores possibles per a poder arribar a finals de mes i aquesta gent, malauradament, molts d’ells i elles encara voten opcions d’extrema dreta.
Una assignatura pendent pels nostres polítics, sociòlegs i filòsofs que ens han de donar eines per a no caure a les mans d’aquest que només somniem a treure tot el que es refereix a l’autonomia catalana, la seva llengua i la seva cultura.
Continuem treballant, perquè per a aportar el nostre gra de sorra des de la cultura i la mobilització social perquè això no passi i que poguéssim assolir la plena sobirania del nostre país, Pirineu inclòs.
Visca la terra!
Yann Marais
