He llegit el darrer número del full dominical del dia 28 d’agost de 2022, editat pel Bisbat d’Urgell.
En ell hi ha un article del Sr. arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra sobre els 75 anys de Càritas i m’ha semblat que, fent èmfasis en l’amor, ens quedem molt curts. Aquest fil conductor argumental no posa en relleu el veritable problema existent en la societat d’ara.
L’amor per la humanitat és bo, però per altra part aquest amor no és cert. Càritas és una organització privada i és, alhora una entitat classista («jo dono perquè puc»).
L’amor per ells i elles que no tenen res és una manera d’avalar el sistema econòmic i de voler continuar dominant la població en general perquè estigui sotmesa i dirigida.
Això no vol dir que Càritas no hagi fet i faci sovint una tasca encomiable i que no continuï fent aquesta tasca.
Ara bé, jo trobo que les societats i el que és la seva articulació no haurien de dependre dels sistemes religiosos que, a més roben o matriculen terres que no són d’ells, per exemple.
A l’Església se continua violant nens i nenes, i això és terrible, molt lluny del missatge de Crist.
Només es tracta d’enfortir el seu gran poder.
Tots sabem, que aquest poder de les esglésies es constitueix en lobbies que actuen sobre els governs i que tenen un poder temporal molt gran i riquíssim.
Per una altra banda, han fet sovint costat a règims com el franquista, encara que els van condemnar, però no ha estat suficient.
Gràcies a aquest suport, centenars de milers de persones van estar eliminades.
El mateix senyor arquebisbe no és un exemple de virtut per a mi, ni molt menys.
Em sembla bé què vostè reclami habitatges socials dignes i barats per a les classes populars, però em sembla a mi que hauria d’anar acompanyat d’una ferotge crítica a aquest sistema capitalista ultraliberal.
Transparència, senyor arquebisbe, i abandonar aquesta manera de fer perquè no és el camí que necessitem, el llegat hauria de ser diferent, i la diferència és la posada en marxa de sistemes de suport mutu.
Les famílies mileuristes que no arriben a final de mes, les dones i les persones pensionistes viuen en una altra realitat, la de la precarietat.
Un sistema que ens condueix al límit de la desaparició de l’espècie humana.
Simplement, recordar que Càritas va néixer el 1947 en ple franquisme, aquí a l’estat espanyol.
Aleshores, senyor arquebisbe, jo crec que està tot dit, la societat civil i les classes populars no necessitem almoines, sinó canviar aquest sistema econòmic.
Yann Marais
