Per a més inri el model cultural europeu actual (especialment d’ençà de l’11 de setembre de 2001) és bàsicament el resultat del neoimperialisme nord-americà basat en el romà antic i el seu lema «Si vis pacem, para bellum (si vols la pau, prepara la guerra).
Això és el mateix que es segueix ensenyant al jovent americà, europeu i mundial per passiva i per activa amb tots els mitjans audiovisuals actuals, que no són pocs.
L’àmbit de la violència puntual és el de la injustícia i l’opressió sistèmiques que inclouen no sols la violència estructural, senyor Kilian Abellaneda («Més enllà de la violència que veiem»,»Segre»,12 de novembre de 2019, pàgina 10), sinó també la violència simbòlica i la subliminal.
D’on no n’hi ha no en raja. I, si en raja de violència explícita, és perquè, entre altres coses, hi ha opressió extrema i permanent en tots els àmbits.
El capitalisme liberal contemporani sense anar més enfora és un sistema que es fonamenta en l’opressió permanent i la violència. Amb els beneficis de l’explotació i l’especulació els capitalistes i els seus polítics inverteixen en polítiques justificadores i repressives. El sistema «democràtic» liberal és un muntatge dels grans capitalistes i no una estructura neutral, per altra part impossible.
Aquest sistema és global no sols des d’un punt de vista estrictament geogràfic, ja que inclou tots els àmbits del constructe del real:
la tecnologia, l’exèrcit i les forces del (des)ordre, l’ensenyament, altres poders de l’Estat, com el de (in)justícia, la sanitat,etc…i pel que fa a l’espanyol actual l’absolutisme bubònic, el liberalisme decimonònic i el franquisme nazional-catòlic i alcohòlic practicant. De manera que la resta és o torni a ser silenciada (o no).
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
