Les darreres setmanes el govern espanyol ha decidit tirar un altre dels seus globus sonda: la possibilitat d’intervenir amb un màxim els preus d’alguns productes alimentaris. Abans de la pandèmia la possibilitat d’intervenir preus o el subministrament d’aliments al nostre país semblava inimaginable, quelcom que havia quedat enrere en el temps. Cada vegada seran menys els padrins i padrines que recorden el racionament o l’escassetat a les botigues. Al contrari que molts països empobrits, aquí, fa anys que estem tots molt ben acostumats a trobar a les botigues en tot moment allò que ens ve de gust menjar, de totes les bandes del món i a uns preus, en certs grans supermercats, escandalosament baixos. Per al 30% de persones que viuen sota el llindar de pobresa a Catalunya, segur que no els en semblen, de baixos, però si els ho preguntem als pagesos, amb dades a la mà dels costos de producció locals, l’assumpte canvia.
Perquè siguin enganyosament tan baixos les grans indústries i distribuïdores se les empesquen amb un seguit de pràctiques gairebé sempre a tocar, i de vegades per sobre, de la fina línia de la il·legalitat. Principalment, s’aconsegueix rebaixar aquests preus per dues vies. La primera consisteix a importar aliments de països on les regulacions laborals i mediambientals són més laxes, i/o també de països on la seva divisa està devaluada. La segona, en diferents abusos dins la cadena de valor dels productes nacionals: l’ús de mà d’obra barata o sense regulació, monopolis i càrtels de mercat, tractament de residus inadequat, o, en el cas dels productes alimentaris, massa sovint a costa d’escanyar el preu als petits pagesos i pageses. Quan anem a fer la compra de la setmana, i sobretot si anem als grans supermercats, entre ofertes llampants i cartellets de descomptes, hem de recordar que els preus que veiem a les prestatgeries, igual que la moda de les grans superfícies, no reflecteixen el que costa real i legalment produir aquests aliments, ni aquí, ni a qualsevol part del món.
Del fet que el consumidor no pagui el cost real d’aquell producte se’n diu externalització del cost, i això passa perquè hi ha algú altre assumint aquests costos. Tal com succeeix amb les samarretes d’Inditex, succeeix amb la llet de Pascual, Lactalis i companyia. En el cas d’Inditex aquest algú probablement és una nena del Sud-est Asiàtic treballant per un sou miserable en unes condicions laborals deplorables. És ella la que injustament assumeix el cost de producció per tal que puguem trobar les samarretes a tres euros. En el cas de la llet, aquest algú és el ramader, veient-se obligat a firmar contractes abusius, amb uns miserables preus per litre de llet, menors del que costa fer créixer una vedella, alimentar-la fins que sigui vaca, i munyir-la. Això ja fa anys que passa, no ens ve de nou, però amb l’encariment de l’energia, el combustible, el cereal, etc. dels últims temps aquesta situació es generalitza i s’agreuja. Per a poder subsistir com a productors, no hauríem d’assumir aquest cost, és més, si els costos de producció augmenten considerablement en un país, s’hauria de poder repercutir aquest increment en el preu final del producte. Malauradament, això és més difícil quan el que el dicta els preus al consum no és el productor, i encara més si un govern es pot arribar a plantejar fixar un preu màxim sense estudis exhaustius dels costos del sector. És difícil col·locar pel teu compte un producte ràpidament perible com la llet. És difícil quan et diuen: “o em firmes a aquest preu o demà no te la vinc a carregar”. Arreu continua sent molta la pagesia que encara no ha apostat per la comercialització pròpia i depèn de les grans marques alimentàries. Això, entre molts altres factors, succeeix en part perquè l’administració no ho posa gens fàcil, en part per inèrcia, i en part perquè la societat té cada cop menys temps i menys poder adquisitiu per comprar als establiments que venen aliments a un preu just. Aquesta dependència de la indústria ens priva directament de la possibilitat d’adaptar-nos a les circumstàncies canviants del mercat, és a dir, d’apujar el preu percebut quan els costos de producció augmenten. Quan s’apuja la llet al supermercat en cap cas no s’assegura un increment equitatiu dins la cadena de valor, en altres paraules, un augment just per al ramader. Som al cap del carrer, la gran indústria, no només hi vol guanyar sempre, sinó que sempre hi vol guanyar més que el productor i més que l’any anterior. L’única manera de fer-ho és escanyant la pagesia, que, ignorada pels governs, no ha tingut prou força per revertir aquesta situació de forma efectiva, tot i la feina sindical de les unions agroramaderes i el ressò mediàtic que han tingut casos com el càrtel de la llet. Com en els casinos, la casa sempre hi guanya.
Catalunya, en deu anys ha perdut la meitat de les granges lleteres, tot i ser un territori deficitari en producció de llet. Quan un sector en lluita, clau de país, tecnològicament punter i amb demanda de mercat, desapareix a marxes tan forçades, és que algú de dalt no ha fet bé la seva feina. Ja fa massa anys que s’abusa de la pagesia perquè la política de l’immobilisme governa aquest país. Alguna cosa es podia haver fet en tretze anys de càrtel de la llet. Alguna cosa es pot fer, encara, en les clares pràctiques de dúmping de Mercadona (pràctica de competència deslleial que consisteix a vendre a pèrdues per espolsar-se la competència) amb la llet com a producte reclam que, a més a més, violen flagrantment la llei de la cadena alimentària. Alguna cosa hi podria fer, el govern, si inspeccionés els contractes abusius de la indústria. Però resulta que la Generalitat no té prou recursos per atendre aquestes demandes que eren i són de vida o mort per molts ramaders. Sí que en té per intentar-nos vendre gat per llebre amb anuncis i consultes sense sentit sobre uns JJOO olímpics fallits, que val recordar, no salvaran les nostres muntanyes del despoblament i la crisi de sectors productius.
El cooperativisme, com molt bé sabem a la comarca, ha suposat una gran diferència per als ramaders durant molts anys, sobretot, en els moments en què el mercat i les grans indústries han resultat més salvatges, imprevisibles i hostils. Tot i això, les empreses que sí que garanteixen un preu just als seus proveïdors, o les granges que comercialitzen directament, també es veuen afectades per aquest mercat carteritzat i artificialment forçat a la baixa pel benefici de pocs. A més a més, en un any, els pagesos i pageses estem pagant tres vegades més el preu de la llum per munyir les vaques, que fan els mateixos litres de llet… Mentrestant, polítics de més amunt, no només tenen les accions de la companyia elèctrica que ens escanya, també tenen la cadira al consell de direcció esperant que es jubilin.
Menjar és un dels actes polítics amb més impacte en el nostre entorn. Ara ja és massa tard per tots els ramaders que han hagut de plegar, però no és tard perquè aturem els abusos de les grans indústries. No és tard per la política de carrer quan els de dalt no fan la feina que toca. No és tard per escollir llet de comercialització directa, de proximitat, que eviti el degoteig constant de granges lleteres que tanquen la barraca tristament resignades, o legítimament enrabiades i moltes vegades endeutades. No és tard per apostar per la sobirania alimentària del nostre país.
Laia Angrill i Perelló
30 Setembre de 2022
Un article, completament d’actualitat, que reproduïm aquí, i que vàrem publicar a la nostra revista de paper.
