Jo ho confesso ( i molta gent com jo també podria): no he estat una persona correcta ni exemplar, però ningú no ho és prou, i aquells que diuen esser-ho votaran comunista als 20 i PdeCat als 40. Hom sap que al mateix temps que la situació econòmica va millorant canvien les «prioritats». El clixé d’home, dona, fill i/o filla, gos i/o gossa i casa pròpia amb TV i internet i tota la pesca no és el meu estil de vida. Vaig néixer revolucionari i moriré essent-ho. He viscut amb moltes de mancances i defectes. De qualcun me’n penedeixo suara i he rectificat per arranjar la meva vida, la qual és meva i de ningú més. Dic això per a tots els finestrers i finestreres de la Seu d’Urgell i de l’Ateneu.
Hi ha moltes coses també de les quals estic molt orgullós, com ara és d’aquest diari digital que hem començat a fer amb una sabata i una espardenya, i que té el mèrit d’existir amb capacitat cada cop més d’organitzar actes i de començar a tenir una parròquia que segueix el que publiquem. Amb els companys de la Redacció no ho deixarem de fer.
Sabem que això molesta a molta de gent, gent classista que es reclama del progressisme o de la dreta i que ja s’hi poden anar posant fulles.
Desconec la violència exercida contra algú o alguna i que he patit en carn pròpia i, si això es repeteix, hi ha jutjat que ho poden sancionar. «Qui potest capiat….»
Yann Marais.
