Una nevada com fa temps que no en feia. Aïllat a casa. Hauré de tirar de pala per sortir. Si no hagués quedat no sortiria. Ahir també tenia un dinar. Nevava massa. Celebràvem la jubilació de la meva companya de feina dels últims trenta anys. Que et vagi molt bé, Montse, t’ho mereixes. Conserge d’Institut, tota una institució, tota una carrera. Van passant generacions, professors, direccions, i tu segueixes allà, formant part de l’inventari. Som com els serfs de la gleva. Els alumnes dels vuitanta porten els seus fills. Per les característiques de l’ofici, el cos subaltern tenim una visió original i genuïna del sistema educatiu. Tractem amb tothom i amb l’edifici. No som docents, no cobrem sexennis, però, al fil dels lustres i dels trienis a dotze euros, l’art de la docència es va assimilant per osmosi o ciència infusa, concepte poc racionalitzat no per això menys real que es pot anar adquirint poc a poc per poca voluntat que hi hagi.
No cal ser una fura per veure que el sistema educatiu té un problema, i gros. No ha canviat gaire des de les meves inquietes intuïcions de joventut, poc fonamentades. El que he canviat sóc jo. Les intuïcions s’han fonamentat perfectament. Si abans m’ho mirava tot des de fora, amb voluntat de marginació per crear quelcom nou, ara entenc que això de crear és molt demiürg com si diguéssim. Cal ser modest i alhora fort per participar en la societat. Només n’hi ha una. No se’n pot fer de noves així, plis plas. La feina és molt més lenta. «Subvertir des de dintre» deia mon pare, primer catedràtic de Història del cine. «Si però ens apressa la urgència – responia jo – Això se’n va en orris!» I si que se n’hi va, però d’una forma asquerosament lenta. La debacle climàtica i social no ens la treu ningú, hem fet tard, però seguim vius, podem millorar. La banca-rota de l’imperi romà va durar mil cinc cents anys.
Per això la feina de mestres i professors pot ser tant engrescadora i, en el fons, no menys utòpica, que la de la meva joventut: fer un món millor. La meva era una via morta, la de l’educació és llarga, llarga, i plena de paranys, limitacions i contradiccions. Així, pel broc gros, educació versus mercat. L’enemic és enorme, omnipotent, però tenim una gran arma: l’instint de supervivència. Bona jubilació Montse! Jo, si tot va bé i la salut millora com sembla, faré el salt, del grup E de funcionaris subalterns al A, de professors. Començo a fer substitucions de Història. Tant aviat te’ls trobes aplicats i treballadors com manicomialment esverats. De vegades no es pot fer més que posar una mica d’ordre, d’altres es pot anar repartint l’herència rebuda, intentant que la joventut prengui consciència i, fins i tot, explicar Història. És un repte apassionant que potser em fa treballar més enllà dels setanta.
Professor d’Història
