Nostra llengua és molt rica en el camp semàntic del que l’espanyol anomena amb la perífrasi «echar a perder»: fer malbé, malbaratar, malmetre, deixar prendre, tudar, perdre’s,…
El capitalisme reciclat a partir de 1929 ens ha fet no sols superproductors ans superproductores i superconsumidores. I llavors hi ha la moda i les modes, qualcom avui al servici sols del capital (i de les capitals) i moldejat per la propaganda per tots els canals possibles.
I un decalatge entre desig i realitat, entre el mal que faig i el bé que voldria fer i deixo de fer, que va més enllà que es facin malbé els aliments i s’estén als sentiments i a les persones.
I una pèrdua del sentit de la mesura i de l’equilibri que mena a l’avarícia, l’obsolència programada, dates de caducitat, societat capitalista malalta.
Cal una revolució cultural que privilegiï les persones sobre els beneficis, l’ús sobre la propietat, el públic sobre el privat…ja que és fals que visquem al millor dels mons possibles.
Cal unretorn a una cosmovisió de l’amor i de la no immediatesa: del gust i les ganes per sembrar sense seguretat de collita per part del mateix que ha sembrat: sentit de la trascendència no en un altre món ans en aquest mateix.
Cal una revolució que privilegiï els pobres i el gust de no comprar,sinó d’autoproduir, autoreciclar, autoreutilitzar, autorestituir i autoredistribuir.
Ja n’hi ha a bastament d’especular capitalístament i mediambiental amb l’alimentació i la gana com mentre hi hagi un sol ésser humà que s’estigui morint de gana.
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
