La Seu té un quants habitants més, però coincideixen en moltes coses. Son capitals de comarca, molt historiades les dues, amb fira medieval, vida cultural i esportiva similars, un país bonic amb ganes al voltant i una crisi de civisme semblant. Sobte de veure, en un barri vell que tants beneficis aporta, una concentració de plàstics i burilles tant gran per terra. La vida m’ha ha portat a Montblanc com em va portar a Seu: de casualitat. Buscant-me la vida vaig aterrar a Bar, Baridà l’any 80, a fer jornals i comunes. Al 86 vaig entrar al Cos Subaltern de la Generalitat i any i escaig més tard vaig obtenir la plaça de l’institut joan brudieu que no volia ningú perquè en deien la plaça de la nevera. Nosaltres volíem tornar perquè els nostres fills continuessin la seva educació a l’escola Ridolaina de Montellà, aleshores menada per l’enyorada Rosa Campà. Gairebé 40 anys després, la vida em porta a Montblanc, d’on van sortir amb carro cap a Barcelona a fer de drapaires el meu avi amb el seu pare i família. L’avi triomfà a la capital, convertint-se en un del bibliòfils més reconeguts del país, lloat arreu del planeta. Havent fet fortuna, va comprar una «casa bona» al carrer major de Montblanc i, com que la seva esposa no volia viure-hi, la va donar a l’ajuntament que hi va crear l’Escola de Música de la vila. A la part de darrera hi han les estances dels servents. La paeria ens ha restaurat un d’aquests pisets, cedit a la família de l’avi per 50 anys. N’han passat
uns trenta, o sigui que me’n queden uns vint per fruir de la filantropia del padrí. I visc a Montblanc perquè faig de profe substitut de diversitat a l’institut de l’Espluga de Francolí, que és a sis quilòmetres. Roda el món i torna al Born. La fortuna ha donat un tomb, i jo em dedico a explicar als meus pupils diversos que no s’ha de fumar, però que si es fa, lo mínim és ser net de pulmons enfora i llençar les burilles a la paperera, prèvia extinció del capoll ardent. I que els plàstics, que no hauríem d’usar tant frívolament, també tenen un final digne a la paperera, etc, etc, etc. I els ajuntaments haurien de tenir més cura de les cases que amenacen ruïna, com la que il·lustra aquestes paraules, que pot caure avui o demà, amb el proper aiguat, i si agafa algú a sota, tot seran ais i uis.
Professor d’Història
Una resposta
Si senyor!