La pobresa i la necessitat no són en cap programa de cap partit polític dels que lluiten per al Poder. La pobresa i les persones vulnerables no són rendibles com actius publicitaris per als Estats com l’espanyol. I per què no ho són? Perquè això vol dir més despeses i cap aportació.
Les organitzacions parareligioses, com Càrites per exemple, són el salvavides del sistema, els matalassos que amorteixen els brots de revolta i les protestes i que serveixen els mateixos Estats com a sortida econòmica i pal.liativa dels seus programes socials insuficients. La seva voluntat sota la cobertura legal de la seva activitat i dels seus principis no és tant socórrer la gent com difondre la submissió a un sistema i l’obligat recurs a elles mateixes, la qual cosa les fa baluards imprescindibles del sistema capitalista neoliberal.
No qüestionar aquest sistema cronifica les seves activitats, la qual cosa es tradueix en una preocupació exclusiva de la teva «ànima» i en el manteniment de la «pau» social i de un cert clientelisme que retroalimenta la seva suposada necessitat com a organització.
Els pobres s’han de reconèixer de lluny, cal que es caracteritzin físicament. Un pobre no pot tenir un aspecte normal ni una vestimenta com ara un uniforme que la gent necessita com un suposat avís del que els podria arribar a passar. Alhora que se’l fa invisible al pobre.
Es com un acudit absurd que ajuda al que no hi vol veure i prou sabem que la paraula «ajuda» en sentit únic no és el que necessitem. La mutualiatat i la interacció entre les persones són la solució així com l’autoorganització que permet portar a terme la veritable solidaritat i empoderament de les persones pobres que, és clar, no ho són per casualitat.
Yann Marais.
«Un element important és el fet que els homes no poden viure sense alguna mena de cooperació amb altri»
Erich Fromm (La por a la llibertat).
