És un terme ampli i divers. Un clan, una tribu, una banda,… són famílies?
Una dona sola amb la seva criatura: és una família?
Dues o més dones amb càrregues familiars: és una família?
Dues persones que volen estar juntes i fer el camí cap a una convivència permanent: són o no són una família?
La meva resposta a totes aquestes preguntes és SÍ.
Què cal per ser família? Un entorn feliç i saludable, amb responsabilitat i capacitat per assumir el necessari equilibri econòmic. Si això es compleix, doncs, sí, tant un nen com una nena poden créixer feliços en un entorn on hi ha efecte, seguretat i un projecte de vida independentment de la identitat sexual de la parella.
Massa sovint el model heterosexual i patriarcal no ens deixa veure la llum ni al principi ni a la fi del camí. El risc que es pugui reproduir violència ja no de gènere sinó de poder i de dominació. La idea falsa que una persona pugui pertànyer a una altra mai no es correspon amb la veritat de la vida.
El camí està obert a famílies diverses on l’afecte, la responsabilitat i l’entorn segur han de ser els únics objectius.
Si em permeteu un petit consell: caldria tornar a llegir l’obra d’Engels sobre l’origen de l’Estat, la família i la propietat privada.
Yann Marais.
