Quina mandra! Tornar a parlar d’hospitals, sanitat, serveis… I és que visc immers en aquest món, i ja tinc ganes de variar, i encara falta un més i mig de tractament. Uf! En fi, obeirem la consigna de la redacció. En un dels darrers articles ja parlava del tema. D’ençà m’he documentat una mica, i n’he parlat amb entesos. Coincidim bastant. Primer que res, l’Hospital és una qüestió política. Aquí els més grans desoris mentre no sigui efectiva la Vegueria de l’Alt Pirineu. No som un apèndix de Lleida. Tenim entitat i condicions pròpies que continuen sent ignorades per raó de la densitat de població i per l’esquema mental dels administradors. Estant al servei de les persones però ens obliguen a seguir els seus mètodes i desitjos, sovint mancats de lògica i raó, del punt de vista de l’usuari. Es dona la paradoxa de que qui mana és el servent. Per exemple, el Programa de medicació de l’Hepatitis C. Com que és un programa especial, es centralitza a Lleida. Has d’estar disposat a baixar només per signar un paper i que et diguin el dia que comences el tractament. No és un viatge evitable? Has de ser a l’Arnau a quarts de vuit, per anàlisis. Però no havíem aconseguit que es pogués fer l’extracció a la Seu? Si, però aquest és un Programa Especial. Vas a veure l’Especialista i et demana què tal. Tu respons: cansat, emboirat, però bé. Fí de la visita. Durada: tres segons i mig. I això no ho podíem fer per telèfon? I, finalment, passes per la farmàcia on et donen la medicació d’un més i un munt d’avisos. És que no tenen farmàcia a l’Hospital de la Seu, i transports diaris amb Lleida? Un amic comença el tractament. Convenim que demani si pot baixar el mateix dia que jo els mesos que dura el tractament. Resposta: No. Cap facilitat, cap empatia, cap voluntat d’optimització i excel·lència, de cara a l’usuari, la persona, que no només té un virus.
Una altra cara és la propietat. És un Consorci. És Sant. Miau. Potser haureu copsat que la línia del periòdic no és precisament clerical. Els resultats, a la vista. Dèficit espectacular, mala gestió en temes com els quirofans, que van doblar o més el pressupost, explotació del personal, manca d’especialistes, reconversió en geriàtric Es vulgui o no, geogràficament, és un hospital de referència com diuen ara. Es podia conjuminar molt bé amb l’Hospital Meritxell d’Andorra i el transfronterer de Cerdanya per assolir els cent mil habitants necessaris per amortitzar un equip de radioteràpia, per exemple (Amadeu Gallart dixit) Ara bé, si desitgem una gestió exclusivament pública, caiem en l’engranatge lleidatà on la nostra entitat és subsidiària. Podríem perdre el Patronat, els seus delegats municipals, la seva autonomia, mentre la Vegueria dorm el son dels justos. Un peix que es mossega la cua demana voluntats i iniciatives polítiques.
I finalment, les persones, els que hi treballen, molts de fa molts anys, que ja ens coneixen a tots i saben quin peu calcem. Element humà imprescindible que compleix amb escreix el seu comès, cada dia més pressionat, com a treballador públic, i a qui devem, com a mínim, suport i agraïment.
Professor d’Història
