Als pobles del Pirineu, fa dies que els seus veïns i veïnes se’n van a una ciutat petita com la Seu o a la capital com Barcelona. La vella estructura patriarcal lligada a la vida a pagès amb un model de família i de feina que es mantenia per la necessitat de sobreviure de forma tradicional i anar sumant patrimoni perquè la família sigui reconeguda com cabdal i influent amb la complicitat de la religió que servia de referent moral important en una societat rural ja no funciona.
El mirall d’una altra vida amb feina segura millor pagada i amb temps lliure i serveis a l’abast de qualsevol va dinamitar el teixit primari de producció i va proveir de la mà d’obra barata que el sistema necessitava.
La utopia neorural als anys «80» va ser una aposta valenta i generosa que no va tenir en compte factors molts importants com si es tractés d’una illa idíl·lica en mig d’una societat capitalista neoliberal
Les persones grans que segueixen vivint als pobles del Pirineu veuen el seu espai molt limitat amb factors de dependència i mobilitat molt importants i potser ara, sense «la lletera».
Un sistema que ignora o deixa el patrimoni dels pobles morir és un sistema malalt, podrit i condemnat a desaparèixer. Si tenim en compte excepcions com Arsèguel, Ossera o Gósol no poden definir un model vigent que per tots els altres pobles serveix.
Yann Marais
