En els darrers 50 anys, la okupaciô i reaprofitament d’espais abandonats, ha donat sostre a persones sense recursos econòmics o a rebels romàntics, pròfugs de la voracitat del sistema capitalista’
Sense ser propietaris ni llogaters, sense haver de pagar impostos o assegurances i sovint obligats a «punxar» llum i aigua, molts sôn els recels i enveges que aquest moviment desperta en el veinat’
La llarga llista d»inmobles que actualment posseeix Sa il.lustrîssima Banca, s’ha tornat un poderôs reclam davant la crisi econòmica que assola tantes famîlies arreu. El dret a la vivenda digna i a l»aigua potable està tipificat en la constitutciô espanyola i en temps de crisi, potser resulta la darrera oportunitat per aquell que no es pot permetre gastar diners (perquê no en tê) en el lloguer d»una habitaciô, un pis o casa, o no pot pagar el rebut de la llum o l’aigua.
Fer els tràmits necessaris per accedir a un habitatge de protecciô oficial, sovint demana molt de temps abans que l»administraciô cedeixi i posi a disposiciô de la famîlia demandant l»espai on instal.lar-se i reordenar la seva dinàmica. Ês per això que molts opten per l»acciô directa i okupar.
Les pujades dels tipus d»interês dels prèstecs bancaris, derivades de recessions (orquestades o no) i de la mala gestiô de l»eral.li pûblic per part de grups polîtics de tots els colors, han repercutit directament en les economies domèstiques, deixant a gran qüantitat de families sense recursos. Les dues grans crisis que hem viscut durant els darrers 30 anys (una desprês dels JJOO de Barcelona 92 i l»altra entre els anys 2007 i 2014) han propiciat que centenars de families no poguèssin pagar els crèdits hipotecaris amb que pretenien adquirir les seves vivendes, factor que de retruc, ha engrandit enormement la borsa d’habitatges dels bancs. l»apariciô de fonts voltor, ha model.lat el perfil de societats senceres com l»espanyola o la francesa i la titul.laritat dun gran nombre d»eddificis i promocions inmobiliàries , han canviat en pocs anys, caient en les seves despietades urpes.
Quan la bombolla inmobiliària fa anar tots els sectors vent en popa i els ingressos de les economies familiars pugen, s»instal.la un sentitment de seguretat que sembla hagi de ser etern…Quan el sector de la construcciô i el seu entorn rebossen optimisme, moltes famîlies opten per, a travês de crèdits, empendre l’aventura de convertir-se en propietaris de cases i pisos.
Com tot tê un lîmit, els ingressos dels bons temps s»estanquen o baixen i la balança amb les despeses obligatòries es desequilibra…Les pujades del carburant, de la llum i l»aigua o els impreevistos meteorol.lògiics fan que tota aquella seguretat inicial es desplomi i que l»inflexible ordinador condemni famîlies senceres al desnonament i a la pèrdua de la inversiô.
Davant l»acumulaciô d»inmobles, molts bancs opten per vendre »packs» a grups inversors,que troben facilitat per invertir en per exemple 100 pisos a Barcelona per 1 miliô d»euros. Els nous multipropietaris, grans fortunes vingudes de qui sap on, passen en poc temps a ser invisibles directors d»orquesta, que amb estratègies particulars, atropellen tota sort de cultures i d»identitats, amb l’ûnica bandera del capitalisme.
Aquest moviment especul.latiu, sovint fa que els lloguers esdevinguin impagables pel treballador mitjà. Els casos de Barcelona o Parîs i de tantes altres ciutats, sôn l»exemple latent de com estrangular les cultures vernàcules i propiciar la confusiô local amb moviments migratoris de primer oedre, on ciutadans d’altres paiïsos, qmb mqjor poder adquisitiu es fan amb casinos, ports esportius,, clubs de fûtbol i barris sencers d»edificis.
Abans de dormir al carrer, la desesperaciô i la dignitat, empenyen a molts a ocupar inmobles buïts de tota mena. alguns sôn segones residències de multipropietaris, altres edificis sencers tancats i de titul.laritat bancària. El cas ês que proveeixen de sostre davant de les inclemències.
Aquestes okupacions, duren el que duren i passades les primeres 48 hores, els okupes disposen de cobertura legal i ha de ser l’ordre d’un jutge la que propicii el seu desallotjament per part de les forces d»ordre pûblic.
Tambê es dôna el cas, que per evitar judidcis interminables i molt costosos, els bancs paguen diners en metàl.lic als okupes perque abandonin els espais okupats. Desprês d»acceptar els diners i renunciar a mantenir la ocupaciô, marxen i es tanquen els inmobles durant un temps. Desprês d»altres tornen a rebentar les portes de seguretat de nou i tornen a okupar, creant un loop bestial, que sembla no tingui final….i fent que molts, ja okupin, no per accedir a una vivenda, sinô especulant amb els diners que els bancs els puguin pagar…Aquest disbarat fa que molts okupes siguin especul.ladors i acaparadors alhora i que fins i tot crein xarxes de compra-venda-lloguer de locals i pisos a d»altres persones amb necessitat real d»habitatge. Poder adquirir cases i pisos per preus ridîculs, deixa en desavantatge als que han passat tants anys pagant quotes , que es rebel.len davant de tot allò que sôna a okupa i demanen mês duresa i mà ferma als actors polîtics….
Les administracions han de fer veritables malabarismes per mantenir els seus el.lectors i els agents socials es troben entre la ineficlcàcia i la pèrdua d»autoritat, rebaixats a ser titelles en mans de lobbys despietats o de comediants disfressats de pobres.
El tîtol de l»article voldria reflexar a totes aquelles persones que okupen amb la voluntat de terure benefici econòmic, perpetuant l»espiral delictiva i fent que les grans fortunes i el capital, sen riguin i surtin reforçades , mantenit-se a dalt d»una piràmide d»on no estan disposats a baixar, mentres sels sostingui;;;;;;
JF Bestuê
Una resposta
Molt bon article Jordi. Això és el camí, Gracies
Yann