Fa poc una persona de la Seu que s’encarregava de la seva mare es va trobar amb el mur administratiu dels serveis socials i de la Justícia. No vull dir que aquesta persona no estimi la seva mare, al contrari, i puc entendre el seu dolor. Les mancances en la cura d’aquesta persona va palesar una forma de ser que no estava a l’alçada de les circumstàncies.
Vull pensar que la responsabilitat i les tasques que s’havien de fer han deixat fora de joc l’interessat.
Derivar manu militari i d’ofici aquesta senyora a la residència després d’una llarga estada al hospital de la Seu, potser no era la solució adient en aquest cas ja que la interessada volia quedar-se a casa. La residència, aquesta antesala de la mort, pot ser un espai segur des d’un punt de vista clínic però no emocional.
L’ interès és capital (mai més ben dit) i ens en donem compte que els servicis poden ser un negoci per a molta gent sense escrúpols, encara que s’amaguin darrere d’un sant o d’una santa.
Potser la solució són les cures a domicili dins de l’espai de servici públic, com ara una llei de dependència que no s’està complint. Aquesta possibilitat contempla la voluntat del pacient amb l’eficàcia d’un contacte diari i un control exhaustiu amb el paper que han de jugar els membres de la unitat familiar.
Un entorn proper, estimat, facilita que les persones implicades es sentin més felices i segures i és un factor de continuïtat de trajectòria vital. per això hi ha d’haver voluntat política una iniciativa social més humana i menys interessada.
Yann Marais.
