Vet aquí totes les campanyes que parlen de l’edat d’or i en què totes les persones granades són felices amb els néts i netes al costat i amb flors i pastissos en plena natura i tots somrients. I no segueixo perquè tot plegat és una mentida.
Poques són les persones grans que tenen una vida plena. Així no són pocs els hòmens que, per exemple, deixen escolar-se els dies entre casa, cafè i botifarra i de bar en bar fins a la victòria final, mentre les dones, suposo que «acostumades» al seu rol, segueixen fent el mateix mateix de sempre.
Fer-se gran és un «marronàs» i navegar entre les pastilles i les visites a l’ambulatori i, entremig, intentar una vegada més arribar a fi de mes, tot un exercici de supervivència en una societat on les persones grans són una molèstia, un entrebanc i, si més no,víctimes de violència per part de familiars i altres.
La soledat de molts i de moltes és una realitat i el fet que molts estiguin «aparcats» en residències, que són antesales de la mort, posa en entredit la nostra societat moderna i avançada com una societat malalta on totes les persones grans que ara no són productives són llençades com dins un malson de pel.lícula d’horror espantós on la crossa i el caminador són armes de destrucció massiva.
M’estic referint a una societat malalta i egoista, incapaç de veure i considerar els pous de saviesa dels jubilats i jubilades, pous no de gel sinó d’experiència i de referències professionals i històriques, i víctimes d’organitzacions religioses que, com ja he dit moltes vegades aquí a la pàgina de L’Alternativa, primer s’ocupen de la teva ànima i, si combregues amb ells, llavors t’ajudaran en una relació de dependència fatalista.
La reivindicació d’ingressos suficients és una exigència permanent que ha de ser al capdavant de l’última part de les nostres vides. Jubilats i jubilades, persones grans en general, tancar-se a casa davant d’una televisió que ens menteix i ens anul.la com un soporífer còmplice del sistema no és la solució.
La qüestió és morir dempeus, drets i dretes, amb tota la força que encara ens queda i amb l’única botifarra que es pot fer: la gestual.
Yann Marais.
