Com tothom sap, demà és el dia de la hispanitat, festa nacional del Regne, amb desfilada militar inclosa.
És també festa a països d’Amèrica del Sud, com un gran enllaç supranacional que ens hauria d’omplir d’orgull si no fos perquè aquest dia se celebra una colonització cruel per part d’Espanya.
Sí que és veritat que hi ha un lligam comú que és la llengua castellana que s’empra a tot Amèrica del Sud, excepte Brasil i que representa ser l’única acceptable perquè representa el lligam amb la mare pàtria.
Quina mare?, i quina pàtria?, jo en la meva polifacètica dedicació no sé si demà disfressar-me de torero amb un barret Mexicà i menjar una “arepa” Veneçolana o potser m’hauria de convertir en un Déu Maya malvat i cruel, però, fins i tot em sembla més simpàtic Mortadel·lo i Filèmon.
El que tinc clar, és que ni el 14 de juliol ni el 12 d’octubre penso fer festa, perquè totes les efemèrides que corresponen a massacres, revolucions burgeses no són del meu grat.
Jo tampoc soc romàntic i no vull semblar com un personatge bigotut amb barret de copa passejant per la vila de Barcelona, anant cap a les Drassanes per controlar el negoci.
No voldria tampoc semblar un militar de l’època, bon bevedor amb un mocador roig i groguenc a la butxaca per ser l’heroi de la terrassa d’un bar o d’un cafè de principis del segle XX.
M’estimo més, ser el que soc, un activista social i cultural en defensa de la terra que m’ha acollit com és Catalunya i el Pirineu.
Doncs, demà, RES A CELEBRAR!, NI DISFRESSAT, NI SENSE DISFRESSAR, NI TAN SOLS AMB UNA CUPLETISTA, FIGURA DIVINA DELS ANYS CINQUANTA DE LA DICTADURA FRANQUISTA.
Yann Marais
