Aquesta setmana parlem de vells i de pensions. De passada abordaré emigrants. Buscant l’arrel, el problema és redueix al mateix: el bonisme, les justificacions deontològiques a les accions més aberrants de l’espècie, la part fosca de l’humanisme. Si, som molt bons. Hem allargat un no dir l’esperança de vida arreu de l’orb. Les vacunes, l’antibiòtic, les campanyes de la OMS han «salvat» milions de vides. En els països empobrits per els nostres països hi ha hagut una explosió demogràfica nuclear, megatònica i exponencial gràcies a la higiene, la sanitat i l’assistencialisme moderns. I ara què? Ajudar a desenvolupar les dites nacions es clar. Desenvolupar, no escanyar com fem. T’ajudo a viure i et mato de gana, patiment i misèria. Què cony és això de separar migrants polítics i econòmics!? Excuses inexcusables.
I els nostres ancians? El mateix però pitjor. Aquí el màxim exponent de l’horror normatlizat, el premi a vides senceres d’amor i treball, l’horror, l’infern grec, on ànimes perdudes vaguen en un món fosc i boirós. Drama privat, solitari, familiar o a l’hospici. Rosaris de medicacions en orgia farmacèutica i vergonya hipocràtica. Fer sobreviure la carn és l’objectiu d’aquesta barbàrie anomenada sistema sanitari. Poc importen les persones que poguéssin haver sigut algun dia aquestes carns medicades. Estic tant sublevat que levito! Jo fa dies que vaig fer el testament vital. NO hem feu sobreviure si no tinc el meu senderi. NO em feu patir més horribles dolors, NO m’allargueu la vida artificialment. Hi afegeixo que em vull veure mort abans que seient a la galeria de les mòmies de sobre el sant hospital.
I per il·lustrar fins a quin punt NO pensem realment en la gent gran, malgrat pagar o esmerçar temps en la cura de carns familiars `pretèrites, reporto part de converses que mantinc amb una lectora assídua del periòdic, una venerable senyora de 92 anys, que encara dona setanta mil voltes a molts. Diu ella:»Si home! diu que ens volen fer viure fins als cent vint! Fàcil de dir! Jo estic cansada, cada dia més des
connectada, i encara em volen fer viure trenta anys?! NO. I mira, no, perquè, realment, no pensen gaire en la gent gran. Si, no em puc queixar, em porten menjar de l’Ajuntament (però m’estic engreixant), els veïns em mimen, però demano d’organitzar una mena de comuna d’octogenaris en amunt i ni putu cas, i coses tant senzilles com posar una corda a la platja perquè la dita població pugui entrar i sortir de l’aigua son com l’obra de la Seu. Tu l’has vist la corda? Si, per tancar les dunes de repoblació, per limitar el pas d’embarcacions. El paisatge interessa, la nàutica interessa, els vells no.» Tens tota la raó, Maria, fins que no organitzem una acció cívica i plantofem el collons de corda a la platja nosaltres. Fixeu-vos en les platges de Barcelona de principis del segle XX. Hi han cordes. En certes coses, eren temps més civilitzats. Ara aquesta lectora prepara un llibre sobre l’arquitecte que va gestar la restauració modèlica del seu poble al llarg del segle vint, i ve a visitar-la, casualment, en Maties Solé, artífex del plà de recuperació de la muralla de Montblanc, un altre exemple de voluntats que imprimiren caràcter a la centùria. Això és viure!
Professor d’Història
