Una altra espiritualitat. Consciència quàntica?

Tres vegades la boira ho ha envaït tot i tres vegades s’ha enforancat cap al fons de la vall del Segre. Bar veu la Batllia i la Cerdanya com un forat sota el Puigmal. No em creuré mai més qui em vulgui convèncer de que la terra no respira, perquè en veig l’alè, i en sento el pols. Per arribar-ne aquí, a part de mirar, m’ha estat  fonamental d’entendre que ens hem d’anar traient del damunt la pell o la closca del ego tradicional. Fins que una majoria no entengui això no hi podran haver grans canvis. Entendre com de connectats estem, que és molt, és totalment, connectats tots amb tot, arreu i alhora, sempre. I ve la sisena alenada. Els boscos i prats amarats fan pujar l’aigua per les turmentes de la tarda. Llavors, perquè soc, malgrat tot, jo? Doncs perquè Enstein tenia raó: l’odi no existeix, només és manca d’amor. Ell ha sabut demostrar el que ja intuïa de nen, deixant professors amb un pam de nas: el fred no existeix «per sé», només és manca de calor; la fosca no existeix en si mateixa, només és manca de llum, derivades de la seva fórmula magistral. No vull ser agosarat però em sembla un binomi bàsic que eleva el nostre grau de consciència, entronca l’arbre digital amb una base sòlida molt més ample que el jo, canvia completament la manera d’entendre la vida, perquè  dona una explicació lògica i evident a l’existència i un sentit claríssim. L’odi no té existència pròpia, només és caos, l’entropia de l’univers, com la foscor o el fred. La nostre feina és diàfana, com ja hem experimentat tots, poc o molt: em d’estimar, simplement. Altres ens ho han dit i viscut, com Buda, Jesús i molts d’altres. Quan estimem, els horitzons s’obren i les esperances reneixen, l’univers s’ordena i s’omple de llum i de sentit. Com més i millor sabem estimar, millor va la cosa. Estimar-se a si mateix, som grans, som immensos, si estem junts, estimar els altres, estimar la vida. És una missió ben agradable, si hi ha mal rotllo és que ens desviem de l’objectiu. Claríssim.  Dotzena alenada. És hora de moure el cul, el dia és obert.

Jordi Porter

Professor d’Història