Com un nàufrag enmig dels Pirineus miro al meu entorn i em trobo molt trist de contemplar la realitat: la meva pregunta és : on és la Vida? Basta anar a 200 quilòmetres de distància en totes direccions per retrobar-la. Crido enmig d’un desert poblat, envellit, que no es refia ni de la seva ombra i malauradament no fa res per eixir de la seva situació. Tot s’hi val per passar desapercebuts. Tot s’hi val per fer servir tota mena d’excuses agafades pels pèls, refugiant-se en un mur d’hipocresia beneïda pels poders fàctics de la zona.
Jo podria passar de tot, i la mateixa redacció de l’Alternativa també, que és el més fàcil, però no. Fins i tot en el desert si es mira bé i es busca en qualsevol indret es pot trobar Vida, ganes de saber, de justícia social i de lluitar. Aleshores és possible cridar en el desert verd d’aquestes muntanyes i sense esdevenir un «bitxo raro» afònic… hi ha esperança, hi ha una brisa feble però hi ha un vent i un corrent que va en el sentit d’això que volem.
Aleshores cridar en el desert d’aquestes muntanyes arriba a fer un eco que corre de muntanya en muntanya sense aturar-se i que només s’aturarà si es deixa de cridar. Aleshores fem-ho: cridem un cop, dos cops, tres cops i la gent no es voldrà tapar les aurelles, respondran com demà, dia de vaga general per denunciar les injustícies i el judici maleïts que no porten enlloc. La situació és la mateixa, si us veieu en cor, demà a les 12 hores del migdia podríem trobar-nos al cap del passeig Joan Brudieu perquè els sords ens puguin sentir.
Yann Marais.
