A vegades, o molt sovint, em pregunto què ens espera a les persones grans i jubilades, què fem quan tot se’n va. Quina sensació d’inutilitat, quina mena de desesperació, què faig, què fem. Estem al carrer o a casa i ens hem de donar una raó per viure el millor possible.
M’atanso a d’altres persones i penso que faig pudor de pixats. M’he dutxat aquest matí, m’he mudat, com puc assumir la meva situació? La vida d’una persona gran és com un ralentí cinematogràfic on el o la «prota» surt amb una cara de vell o vella, neta sí, amb la casa a darrera endreçada sí. La vida al ralentí i de color sèpia. La vida no és maca de vell si un o una no se fan maca, tot assumint les seves limitacions. Una analítica a l’hospital, una visita al CAP, a la farmàcia, i parar al bar a prop de casa per fer un cafè.
Envellir és com la cultura, és el que queda quan ho has oblidat tot i tot ha marxat (tout fou le camp). Però tot i així no em queixo, perquè no serveix per res. Si més no aprofito per tocar els collons a les autoritats i per seguir lluitant, que quelcom quedarà en forma d’alternativa per molts anys amb les generacions futures que son la gran esperança.
Per cert, no jugo a la botifarra i sóc feliç. Tampoc vaig a missa, ni combrego amb un suposat déu que és una mala persona. Uf! Uf! Si et plau, Alexis, porta’m una birra sense.
