Efectivament, hi ha llet, hi ha teta, i hi ha molta gent que vol mamar. Tota la mainada ha de mamar, per anar bé. Hi ha qui no ho acaba d’entendre, com aquests nous super-rics de la crisi. Si tinguéssim dos dits de seny ens alçaríem a tallar colls (si això és enaltiment de la violència, que collons és el negoci d’armes de l’Estat? Del dit al fet hi ha un espai que els governs franquegen alegrement, i nosaltres no, nosaltres muts i emmordassats i a la gàbia) però no, el seny el vam perdre, el seny va volar, com la justícia, i rau al cel en forma de constel·lació, plorant per la humanitat, una pluja d’estels, al costat de la Verge.
Hi han tants motius de revolta com d’agraïment. Cal ser agraït, és molt rendible en termes de capital felicitat. Servidor, només llevar-se, agraeix un munt de coses: estar viu, respirar aquest aire pirenaic, beure aquesta aigua, l’aroma del café, gràcies cafeto, gràcies cafeter, torrador, comerciants, gràcies a qui va fer els insums, als vehicles de transport i transportistes, a qui va extreure els metalls de les mines, a qui ha posat carreteres aquest matí, gràcies, gràcies, gràcies, a tots, a tothom, a tot.
Aquest tothom inclou una colla de fills de puta? Doncs si, entrem en el domini de l’irracional. No puc entendre perquè la gent fa el que fa quan mata, quan viola, quan extorqueix o acapara però m’ho prenc com el mal, com les malalties i les crisis. Serveixen per millorar, per lluitar, son les justificacions de l’existència, perquè sinó seríem al paradís, hauríem passat pantalla. A lo pràctic, si la gent de Coll de Nargó, per exemple, no haguessin manifestat llur disconformitat a l’aïllament tecnològic que pateixen, no hagués pogut sentir aquesta notícia matinal del Cap de Servei de Comunicacions anunciant la ràpida implementació de la xarxa òptica a tota la Província. Si els pobles pirenaïcs no doblen campanes a mort no surt el Conseller de Governació a dir, un cop més, que hi posaran remei. I, parlant de vacances, per exemple, el veïns d’Organyà exigien l’altre dia al fòrum de la Fira del llibre del Pirineu més civisme, més urbanitat. Hi han moltes parets per allà, i molts escaladors i parapentistes i naturalistes de cap de setmana. No estan acostumats a cagar a la natura. Ningú els hi ho ha ensenyat. Estant desnaturalitzats i se’ls han de tornar a explicar les coses, hi ha d’haver re-educació. Jo, quan veig papers usats al bosc, els penjo dels pins, i quan cago a la muntanya, grato una mica la terra o la fullaraca. Faig un foradet. Després de la feina, tapo la corda i el paper o la pedra suau, i per allà no ha passat ningú. Estratègia felina. No és tant difícil. Hi ha qui beu Coca-Cola. Tothom pot suïcidar-se com vulgui, però no cal llençar la llauna enmig del saló de casa, oi? I el plàstic de la barreta energètica, biciclista btt hyper-equipat, perquè no te’l fots al cul el plastiquet dels trons, maco? Mal-llamp!
He estat uns dies vora el mar. M’agrada anar a la Cala de la Roca Plana, un paradís aquí a la cantonada. No em sé estar a parar el sol espaterrat. Abans collia musclos, crancs, gambetes, cloïsses o, més tard, llàgrimes de Venus. Ara camino, recullo burilles, palets de les orelles, microplàstics assassins. Els diposito en una mena d’altar a la brutícia i tu! en una setmana, cap ampolla, cap paper, cap burilla. Quin gust! I Quan s’escau d’anar a la platja gran m’esgarrifo. La gent conviu alegrement amb la merda, s’ajauen o xerren amb els peus plens de burilles i plàstics! I no us fot fàstic? demano tot exercint de servei d’higiene benvolent al seu voltant. «Ja tens raó ja!» diuen en alguna o altra llengua. Si, ja tinc raó però ningú més cull burilles. Vaig omplir un parell d’ampolles de litre i mig que hi havia per allà abandonades, com s’abandonen a les vores i cunetes dels llocs més turístics, convertint-les en abocadors.
I plorant plorant, penso en el camí d’accés a casa. Sembla un torrent. L’havia restaurat molts anys, quan tenia esquena i els ciutadans érem conscients de que l’Ajuntament, la Cosa Pública,
no és la divina providència que cobreix totes les necessitats. Ara no em deixen ni posar runa als clots que es van aprofundint de turmenta en turmenta. I aquest accés és, de llarg, el que més habitatges serveix del poble. Vuit, concretament. S’endrecen carreteres per els guiris i les cases grans, per marxar dels pobles. Els humils, els que no es queixen, que els bombin, qui dia passa any empeny.Amb mi ja n’han empès 38, fins que l’olla foti un pet. Ei, perdò, cal reconèixer que ens han empedrat la plaça i els carrers. Gràcies.
Professor d’Història
