No és un tema que m’agradi tractar, però crec que ho haig de fer perquè lo pitjor, en aquests cassos, és no fer res. Normalment, quan em parlen dels mals del món, tinc una tendència creixent a relativitzar. Estic amb Einstein quan diu que el mal no te existència pròpia, que és només absència d’amor, com el fred o la foscor només son manca de llum o calor. Mal, fred, fosca son acòlits del caos, informes, sense essència. En canvi amor, calor, llum, son cavallers de l’ordre, de la creació. En aquest món nostre conviuen en un bon poti-poti que il·lustra molt bé el símbol del yin i el yan. M’agrada el pensament del geni perquè trenca amb la polaritat dual, ens permet anar més enllà de la llei del Talió (ull per ull…) de l’Antic Testament. Perquè sinó, a Bar, hi hagués hagut un assassinat. Fuenteovejuna, todos a una.
Aquest món nostre és molt paranoic. És un costum arrelat el tancar la casa a cal i canto quan surts o vas a dormir. Tanques el cotxe, es clar, tens contrasenyes per tot arreu, malfies d’entrada del desconegut. Això és paranoia. «Sí! – diràs aïrat, benvolgut lector- no et protegeixis i se’t menjaran de viu en viu, carnaval!». Doncs mira, lector, ja fa sis anys que tinc un cotxet que no tanca, i no m’hi han entrat mai, ni aquí, ni a Barcelona, ni al Marroc! I a casa meva, a Bar, hi pots entrar quan vulguis, a mitja nit, les claus son a la porta. No tinc por. Procuro no ser paranoic, tampoc temerari. No ha vingut mai ningú en 38 anys a incordiar a mitja nit o de matinada, sent-hi jo. Al Canadà, per exemple, segons diuen, no tanquen les cases. Hi ha confiança, i, de totes maneres, els lladres, si volen entrar, entren. Pots tancar tant com vulguis, entraran.
Però jo crec, i l’experiència de 62 anys m’ho confirma, que la immensa majoria de la gent és honesta i honrada. La gent, de natural, és bona, tendra, càlida, amorosa i riallera, perquè la gent és viva, i la vida és absència de mort, com l’ordre és absència de caos, i el bé absència de mal. Us heu parat mai a pensar el prodigi d’ordre còsmic que representa un cos humà? Com pot ser que una eina tant poderosa de la vida es malmeti sovint en males obres lamentables i terribles? Si, n’hi ha de males ànimes, però son poques i de plànyer. Malaltes, torturades, patidores, infernals, sovint només circumstancials, però poden fer mal, molt mal.
N’hi ha una que va arribar a Bar fa més de trenta anys. Ja aleshores es va produir algun furt enutjós en alguna de les cases del poble, i unes batalletes del tot impròpies de la nova societat que volíem crear. La gent no som rucs, es sospitava d’aquell veí, per intuïció, instint, observació, tenim molts recursos, però no teníem proves. Al llarg dels anys, dels lustres i les dècades, la vida ha anat fent i els furts s’han anat repetint, esporàdicament, lamentablement, en gairebé totes les cases del poble, i sempre, mira tu, quan hi havia aquest veí, de vida atzarosa, per dir-ho suau. Es clar, l’atzar ha anat minant aquesta lamentable vida fent-la caure en la més pregona claveguera humana, aquella que demana amistat i redempció d’una banda i per l’altra és capaç de clavar-te una punyalada de nit i amb traïdoria, deixant un rastre de sang, pobre home, fins a la seva barraca!
A cop calent, el poble en ple el vol anar a veure, algú li pot fotre un cop d’aixada, esberlar-li el cap i enterrar-lo al bosc. Ningú el trobaria a faltar; però la mala sang fa mala sang, i el que farem, Nacho, Ignasi Galindo Blasco (pobre mare Blasco que no et vol ni veure), és demanar-te i demanar a les institucions que vetllen la teva condicional que ingressis voluntàriament en algun centre psiquiàtric perquè et desintoxiquin i tractin l’esquizofrènia que regna en la teva miserable existència. I si mai fos la teva voluntat de viure en pau en aquest poble, hauràs, com a mínim, d’anar a veure a tots i cadascun dels veïns que has perjudicat durant més de trenta anys i demanar-los perdò per totes i cadascuna de les teves proeses, per la teva dignitat, desgraciat!
Professor d’Història
