Dissabte passat va ser el dia internacional de la dança per la qual cosa a la plaça de les monges de la Seu d’Urgell s’hi va convocar una activitat lúdica i festiva amb el ball com a protagonisme.
Sense que ningú es mostràs ja sorprès hi havia un escenari i, allà dalt, dos monitors que amb una passió igual a zero dirigien amb sengles micròfons cada moviment de la massa congregada. Tots es movien com a robots teledirigits al ritme de la música pregravada.
La massa atomitzada en 1+1+1… passa de colp a ballar remassificada al son que des de dalt li marquen. No oblidàssem allò que ja diguera Aristòtil: que som «animals socials», on «animals», bestioles és el nucli i socials «accident».
Fins aquí la primera part d’aquest humil article, encabible en la secció de micro(mai més ben dit)-política.
Passem, idò, a la segona part o de macropolítica, que evidentment té a veure amb l’origen i la refundació de la polis (Aristòtil en sentit estricte no digué que l’home fore un animal social ans «de la polis»), que en termes moderns equivaldria a l’estat nació d’avui dia. D’aquest en posaré dos exemples pròxims i contemporanis: la república francesa i la monarquia espanyola. Ambdós són les restes naufragi(«épaves») de sengles imperis i exèrcits en retracció: França fou la gran potència imperialista occidental dels segles XVII i XVIII, mentre Espanya del segle XVI. La impossibilitat i la impotència d’ambdós estat nacions els ha fet recaure en el somni nostàlgic ja de fa més d’un segle ençà, somni nostàlgic que ha tengut sovint en el Magrib el seu malson, en la guerra d’Algèria i en Annual, respectivament.
Tanmateix, com a Catalunya sabem a bastament, el que enriqueix un estat nació no són tant les victòries, com les derrotes, molt més mitificables.
Si qualcú vol continuar «afrofundint» en aquesta tesi sobre el càncer a França i Espanya ho pot fer rellegint la novel·la La Peste del pied-noir Albert Camus Sintes o bé seguint ballant al son que ens marquen.
Andreu Escales i Tous.
