Això podria ser el leiv motiv de qualsevol polític de carrera amb també un altre que és: » primer jo, segon jo i, si encara queda res, per a mi, enc que siguin engrunes.» Sense voler ser populista o demagog dir que tots els polítics són el mateix no és cert, però se’n salven molts pocs i aquests en el decurs de les maniobres electorals o se’n van, o es queden a un lloc no elegible.
En les properes setmanes sentirem de tot, propostes amb afirmacions i gestos ampulosos que són només el resultat d’estudis de màrqueting sociopolític:»la veritat si menteixo» això és exactament el que ens espera ja que des de la mentida els podem catalogar.
El poder és llaminer de mena, és una bogeria, un deliri que afecta a la classe política cada cert temps. No és tant el que es diu com el que es pensa fer. Perquè si menteixo, aleshores: què se’n pot esperar dels polítics de carretera i manta? Res de bo, això és la resposta i sembla que enguany Catalunya serà el cap d’esquila de tota la verborrea electoralista.
Aleshores: eleccions, democràcia o manipulació? Em fa por trobar la resposta real. Després de l’era del consum esbojarrat i davant de les onades contestatàries, tant de feministes com de les armilles grogues i els joves que lluiten contra el canvi climàtic i ens intepel.len, sembla que trobar una candidatura votable és missió impossible.
Que cadascú faça la seva composició per no perdre el seus privilegis. Ara el que toca és ball de bastó de part de partits com Vox, PP, PSOE i Ciutadans… l’ordre dels factors no altera el resultat. La lluita per la democràcia real segueix sent una assignatura pendent.
Yann Marais.
