Aviat farà cinc anys que va tenir lloc el 1r d’octubre de 2017. El que pretenia esser un acte de desobediència col·lectiva ha quedat en realitat en una victòria total de l’estat España.
La repressió mesclada amb la política del bastó i la pastanaga no ha funcionat ni funcionarà mai. Assolir la plena sobirania amb somriures, bon rotllo i negociació ara mateix és un desig enlluernat per la realitat.
El deep state, una maquinària complexa, que conté un funcionariat i burocràcia decimonònics, actua de forma bruta i brutal aixecant una paret en la qual s’estavellen els millors intens d’aprofundir en el fet democràtic.
El sistema judicial, les forces del ordre i els lobbies econòmics, que són els apèndixs necessaris d’aquest deep state, acaben de rematar la feina.
La taula de diàleg és un miratge que de moment no ha servit per a res. Seria bo recordar que tots els processos d’alliberament nacional, tret del de l’Índia, han tengut episodis violents o molt violents que no tenen perquè repetir-se a casa nostra. Tanmateix, el fet és que, amb l’ajut de la pandèmia i la guerra a l’Est d’Europa, la desmobilització és total.
Si qualcú pensava que anar a cercar la indepèndencia seria com anar a un aplec, eren molt ingenus o ens varen mentir a tots i a totes. I suara en veiem el resultat: el 25% de castellà a l’escola, és a dir. pràcticament la fi de la immersió lingüística i les nul·les perspectives que les plataformes digitals emprin el català enc que sia de forma minoritària.
Conclusió: en perdre, es perd gairebé tot. És una lliçó de vida que ens explica que quan es perd l’objectiu final tot és perdut, fins i tot la mica que hom havia guanyat abantes.
Les persones som com els pobles o a l’inrevés: els pobles com les persones. Mai no són víctimes un sol colp.
Cal remuntar. No a curt termini, ans més aviat a mig termini. Si no, la cultura, la llengua i la forma de ser dels catalans descompareixerà per a sempre més.
Arran del que ha passat, no ens ha de venir de nou, idò, que les persones siguin víctimes de sectes variades i multicolors que els hi impedeixen veure el bosc fins i tot a la Seu…
Yann Marais.
