La gelatina tremola i els polítics també. Ahir hi va haver una sacsejada que va afectar des de La Parròquia d’Hortó a tot Catalunya tot passant per la Seu. El terratrèmol pot ser un precedent del que pot passar a les eleccions municipals d’enguany 2019. Un tremolor que es va sentir també a les seus dels partits polítics de l’entorn pirinenc.
És l’angoixa dels càrrecs electes a no tenir poder i mantenir la situació per poder pagar la hipoteca, la qual cosa els porta a una situació que frega el còmic o, si més no, el melodramàtic. Un terratrèmol de més de quatre punts a l’escala de Richtter no és un tremolor tan greu físicament però en la ment de molts aspirants i veterans polítics aquest tremolor de gelatina representa una certa incertesa fatal.
La solitud del corredor de fons té molt a veure amb la carrera dels hòmens i dones polítiques que veuen perillar la seva estable ocupació:
-«fins i tot hauré de treballar jo que tinc les mans tan fines»?
-«no ho crec pas, que sempre hi haurà alguna porta giratòria o de «saloon» que em permetrà viure del qüento»!(això tret d’algunes lloables excepcions).
La solitud pot ser un estat desitjat o no desitjat. Pensar, analitzar, fer el punt de la situació… és una idea interessant que només pot fer una persona com qui juga al solitari per avançar. La solitud decretada pel clamor popular és un abisme sense fons i fa sentir com «càncamo» que ho desertitza tot al voltant seu o un eucalipto que enverina el terra que trepitja.
La natura és molt sàvia, tothom ho diu i també ho crec jo i la nostra gent de les elits locals prou que ho saben: per això és que tots s’estan preparant una mena de cinturó de castitat perquè no els enviïn al gulag social.
Finalment un esdeveniment geològic té conseqüències més enllà del fet i fa tremolar tota l’estructura local.
Yann Marais.
