La noció de treball, base fonamental del teixit relacional en el món actual, ha esdevingut extremament ambigu a les societats ultraliberals i individualistes contemporànies
A les nostres cultures, ens han educat tradicionalment en la idea de la noblesa útil i social del treball, des del més prestigiós al més humil, que ens porta a realitzar-nos personalment a través de la nostra contribució al funcionament de la comunitat. Només cal pensar en el “gest majestuós del sembrador” per mesurar la grandiositat d’aquest destí, que representa les tasques que ens comprometen amb la societat. El treball és el factor que ens permet identificar el nostre lloc en el conjunt humà, en el que cada membre es pot sentir lligat a l’altre en un objectiu comú. Això no vol dir, per suposat, que parlem d’una situació idíl·lica, ja que alguns han viscut sempre del treball dels altres i, sobretot, que les situacions d’esclavitud van ser considerades durant molt de temps com a normals, inherents a les societats humanes, i encara se les considera així a nombrosos països o cercles privilegiats. Malgrat això, tradicionalment, els que vivien de rendes o els explotadors adinerats han estat figures denigrades. Es consideraven moralment més nobles els que feien “belles obres” que els que ho eren per jerarquia. Les situacions d’explotació del treball dels uns per part dels que detenien el poder polític o econòmic van provocar insurreccions i reformes que van dur a repensar, essencialment durant el segles XIX i XX, les organitzacions socials en relació al reconeixement de la importància del treball, tant socialment com individualment. El treball esdevé un factor de mèrit que justifica que els més audaços tinguin major accés a la promoció social (el famós ascensor social, les avaries del qual, cada cop més freqüents, fan tremolar la nostra societat actual). Al llarg d’aquest període, les societats, al menys a Occident, van anar creant mitjans per suavitzar els patiments provocats per la feina (legislacions sobre la responsabilitat dels accidents de treball i les malalties professionals), van instaurar sistemes de solidaritat nacional per facilitar la inserció dels membres del cos social en l’univers laboral (accés a l’educació, baixes laborals per malaltia o maternitat, formació i acompanyament durant l’atur, creació de llocs de treball per a les persones amb discapacitats…). Si l’augment de l’individualisme era ja una realitat ben present, aquest no s’entenia sense les solidaritats que són la base de la societat.
Avui, la situació és ben diferent. Tot i que es troben en fase de desballestament, és veritat que encara són presents les diferents proteccions socials, però estan cada vegada més allunyades de les trajectòries professionals, sobretot per als més rics. Assistim a una reivindicació dels més afavorits i poderosos a no ser molestats per les obligacions solidàries envers els altres, sobretot dels més febles. La idea base és que cada individu és responsable del seu recorregut i en aquest cas, dels seus fracassos, i que no ha d’esperar dels altres cap contribució al seu manteniment en el cos social, sobretot pels mecanismes de solidaritat nacional. Per altra banda, veiem ressorgir amb força la promoció de les obres de caritat dirigides per les diferents comunitats religioses (tenen “els seus pobres”, als quals de pas controlen) o les diferents dimensions compassives que tendeixen a revertir la responsabilitat empresarial (per exemple, les accions d’un Bill Gates) que es concentren més en la imatge empresarial o dels seus dirigents que en considerar quines necessitats poden ser les més urgents a pal·liar. El replegament estatal comporta una disgregació del cos social que deixa els individus desemparats i sense recursos front a les vicissituds de les seves vides professionals.
El valor del treball es troba alterat de forma insidiosa per aquells mecanismes. Els discursos oficials dels polítics i les autoritats econòmiques segueixen elogiant el seu suposat valor i el seu paper en la realització personal, que de fet constitueix un objectiu vital important per a cada membre del cos social. No obstant, és sols l’empresa la que a partir d’ara acordarà aquest valor, posant èmfasi en “l’ocupabilitat” dels seus empleats fins a una situació cada cop més precària, apel·lant a la responsabilitat personal de cada treballador, si s’adapta o no a la seva nova situació, o bé redimint l’ocupador de qualsevol obligació d’acompanyament que no vulgui assumir. Aquesta situació no és millor per a les persones que volen muntar la seva pròpia empresa, que depèn, per sobreviure, dels mercats que aquesta haurà pogut aconseguir, mentre que les firmes més poderoses utilitzen una xarxa de petites empreses per externalitzar costos i provocar la màxima competència entre els seus prestataris i subcontractats per al seu profit. Hom és considerat responsable del seu èxit o fracàs, la causa contingent del qual és, de fet, l’interès dels actors econòmics més poderosos. El replegament dels Estats, o fins i tot, la denúncia dels quals es fan paladins dels llastres de la societat (immigrats, malats, estudiants, aturats, sense sostre…), accentuen l’esmicolament del cos social en partícules impotents i denigrades. Veiem sorgir i ancorar-se en el paisatge social els deixats de banda, que seran, en el millor dels casos, acollits per les instàncies comunitàries que els protegeixen però els tanquen. El treball deixa de ser el motor d’orgull i realització i passa a ser un univers llunyà o un mitjà de pressió permanent en el qual cada persona només val pel que fa i no pel que és, sempre susceptible de ser rebutjat. Ens enfrontem a una mercantilització total de l’individu, que vincula l’ésser humà, de fet, a una condició de servitud consubstancial als seus propis límits, a la qual és redirigit una vegada i una altra, sense que sigui possible cap lligam estable a un territori o a una empresa.
El treball pateix clarament l’evolució profunda de les nostres societats: només els diners són el real factor de poder, i els financers són els que governen el món, fins i tot les polítiques que s’hi fan -quan no és la mateixa cosa. Saber captar la riquesa per al profit personal és més preuat que conèixer un ofici o aprendre’l. El treball ha esdevingut només una manera d’aconseguir diners, més que l’afirmació gratificant d’un coneixement o el mitjà per trobar el nostre lloc a la societat.
L’individu es perd i la societat s’enfonsa, afavorint el reajustament dels interessos dels més rics a escala mundial, i reduint tots els altres a fràgils objectes, en el millor dels casos. La reafirmació dels valors humanistes autèntics en el cor del projecte social sembla ser la llum que pot guiar-nos cap a un retorn a la raó. La seva claror sembla a vegades ben lluny, però és la nostra responsabilitat conservar les brases i dur la torxa.
Richard Castinel
.
Professor d’Història
