Quina felicitat!
Els cucs han tornat encara que mai havien desaparegut. Empassar-se les restes del dictador fou difícil i poc gustós. Va tenir molta repercussió sobre l’ADN del poble cuc, un poble que n’ha vist de tots colors, que encara se’n recorda dels temps de la santa Inquisició (que de santa només en tenia el nom), època de glòria beneïda amb molt menjar però de baixa qualitat. Després totes les guerres, cada una més sagnant i mortífera que l’anterior, amb la seva legió de mort i ferits (quins records!). En democràcia, els morts normals: vells i velles, accidents de trànsit, la gent que pensa que la vida no val la pena de ser viscuda i totes les morts que produeix la vida moderna. Aquests són moments difícils. Al poble cuc sembla que ens hagin deixat sols, fent una feina rutinària i avorrida que no pot engrescar ningú.
El cap cuc ens va dir que ens preparéssim perquè bufen vents de revenja i a la fi tindrem el nostre futur assegurat per als nostres infants després d’una temporada (més de 40 anys) sense notícies que puguin dar cap esperança.
Ja comença a haver-hi gent a la presó, una mena d’espècies que ens agrada molt. També ens hem assabentat que n’hi ha uns que són la Vox dominant i que tenen ganes de sang i fetge. A la fi tenim el Paradís Terrenal a tocar, ja era hora que fos així!
Cucs de tot el món,
uniu-vos contra la
democràcia perquè
no ens serveix.
Yann Marais.
