DOCUMENTACIÓ PEL DEBAT DEL CAFÈ COL·LOQUI SOBRE LES DONES REPUBLICANES OBLIDADES

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Dones Republicanes oblidades

Hem estat buscant dones Republicanes a la nostra comarca a l’arxiu i a documents de l’època i no ens ha sigut possible. Potser per la situació en què es trobava la dóna en aquesta època.va tindré una petita obertura durant la segona república en assolí els seus drets però va durar poc temps i sols ho van notar les dones de una certa classe social Ja que la societat en general i mes en pobles petits va seguir sent molt masclista i basada en el model patriarcal..

Diversos llibres rescaten les dones que van encapçalar una nova feminitat en estrenar-se el segle XIX

 la política Clara Campoamor es va enfrontar en seu parlamentària a l’advocada i també defensora dels drets de les dones Victoria Kent pel sufragi femení, en la redacció de la Constitució de 1931. En aquell text legal es van aprovar la no-discriminació per qüestió de sexe, el dret al divorci i la igualtat jurídica dels fills engendrats fora i dins del matrimoni. Tanmateix, el vot de les dones es va haver de discutir a les Corts. Les dues úniques diputades d’aquella assemblea van defensar, curiosament, postures enfrontades: Kent argumentava (com va fer bona part de l’esquerra) que les dones encara no estaven preparades per exercir el vot de manera independent dels sacerdots i els marits; Campoamor deia, en sentit contrari, que el de votar era un dret fonamental irrenunciable. La paradoxa era que ambdues representants escollides democràticament no podien votar pas. Finalment van guanyar les tesis favorables al sufragi femení, i aquell debat es va convertir en un símbol dels canvis que va suposar el règim republicà per a les dones,

LES PRECURSORES

Clotilde Cerdà i Bosch, de nom artístic Esmeralda Cervantes, era filla d’Ildefons Cerdà, per bé que ell no n’era el pare. Va ser una arpista de fama internacional que va viure a París i després a Viena, on va triomfar a l’orquestra de Strauss, i va fer gires per tot el món. Anys més tard, de tornada a Barcelona, va obrir l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona

El feminisme a Catalunya neix a mitjan segle XIX, i ja comença d’una manera transversal. D’una banda hi ha tota una sèrie d’iniciatives filantròpiques per part de la burgesia, a fi de millorar les condicions de vida de les treballadores, amb figures com Dolors Monserdà, Carmen Karr o Francesca Bonnemaison. A l’altre costat es troben els grups republicans i llibertaris que reivindicaven el dret a l’educació i al treball, així com a la igualtat política. Com diu Segura: “La revolució industrial a Catalunya es fa gràcies a l’esforç femení, que en la indústria tèxtil representava un 80% dels operaris. Aquestes dones aviat es van organitzar, com en la vaga de teixidores d’Igualada el 1881.

Pel que fa a l’accés al món acadèmic, Segura cita el cas de Dolors Aleu, la primera dona llicenciada a Catalunya en Medicina, el 1882. Gràcies a pioneres com ella, el 1910 es va aprovar la llei d’educació, que els permetia l’accés a estudis superiors. El juliol d’aquell mateix any es produïa la primera manifestació multitudinària de dones, a la Rambla barcelonina.

Tot i no poder votar, el pas següent va ser l’aprovació de l’Estatut Municipal de 1924, que els va permetre accedir a càrrecs polítics, com el cas de Rosario López Sagredo, que va ser la primera regidora de l’Ajuntament barceloní, el 1926.

  l’anarquista Federica Montseny, filla de Juan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé (Soledad Gustavo), dues figures cabdals del moviment llibertari català. Montseny arribaria a ser la primera ministra d’un govern espanyol, i una de les primeres dones amb un càrrec d’aquesta importància a tot el món, el novembre de 1936. “Teresa Claramunt, Teresa Mañé i Federica Montseny —afirma Isabel Segura— van fer una feina extraordinària en filosofia política que no ha estat reconeguda com es mereix”.

LES POLÍTIQUES

Natividad Yarza Planas era una mestra rural que, després de treballar en diverses poblacions catalanes, el 1930 va ser enviada a l’escola de Bellprat. Allà es va afiliar al Partit Republicà Radical Socialista i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual es va presentar a les eleccions municipals de 1934. Va ser la primera alcaldessa a Catalunya, i en acabar la Guerra Civil es va haver d’exilia a França.

 El nomenclàtor de Barcelona només recull un 9% de noms de dones, i la majoria són a interiors d’illes de l’Eixample. Sembla mentida, però encara estem donant a conèixer qui eren”.

LES ESPORTISTES

Maria Pepa Colomer va ser la primera aviadora catalana de la història: va obtenir el títol de pilot el 1931. Hauria arribat a ser una gran aeronauta comercial, però va esclatar la Guerra Civil i ella es va dedicar a formar pilots per a l’aviació militar. En acabar el conflicte es va haver d’exiliar a França i a Anglaterra, on mai més no va tornar a pilotar. Com diu Albertí: “L’aviació era una excentricitat, però en els anys trenta les dones ja començaven a ocupar el seu lloc també en els esports

LES ARTISTES

Ángeles Santos Torroella va ser una pintora i il·lustradora catalana, propera a moviments com l’expressionisme o el surrealisme. El 1931 va fer una exposició individual a París, així com diverses mostres a Barcelona. Ella és una de les deu artistes de la Generació del 27 que, juntament amb Concha Méndez, María Zambrano o María Teresa León, van cridar l’atenció de la directora de cinema Tania Balló, que ha recollit les seves vides en un documental i en el llibre Las Sinsombrero (Espasa, 2016). Com diu la publicitat del seu treball: “Sense elles, la història no és completa”. Té clar que els canvis durant la Segona República van ser cabdals per a les dones: “Durant les dècades de 1920 i 1930, a Espanya hi va haver manifestacions de caràcter obrer protagonitzades per dones, com per exemple de les treballadores de la Tabacalera de Madrid, que van aconseguir una millora de sou al principi de 1930. Una altra cosa és que, com també va passar en el cas d’ells, la irrupció en l’espai públic de les dones fos protagonitzada pels sectors més adinerats de la societat, que podien dedicar-se a temps complet a l’art, la intel·lectualitat en qualsevol de les seves disciplines i els afers polítics. Tot i així, la República va significar un canvi de percepció envers la dona. La igualtat en els drets civils i jurídics li van permetre assentar la seva participació social, cultural, professional i política”..

Van decidir viure la vida que desitjaven, enfrontant-se a totes les normes morals i culturals que les predestinaven a ser àngels de la llar. No estaven disposades a no protagonitzar un temps que sabien que era decisiu per al canvi”. Malauradament, en el franquisme —enemic alhora de la cultura i de les dones independents— serien doblement marginades.

LES PERIODISTES

Rosa Maria Arquimbau fou una escriptora i periodista que va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres en la dècada de 1930. Va ser especialment coneguda per la secció Films & Soda que publicava al diari La Rambla, on comentava les modes femenines. L’escriptor i crític literari Julià Guillamon acaba de rescatar de l’oblit aquesta autora  “El món fòssil de les dones de la Segona República —comenta Guillamon— sembla que sigui un període feliç, però sovint s’oblida que els republicans van guanyar les eleccions per molt poc marge sobre els monàrquics. En la República, quasi la meitat de la població era gent de dretes. Les dones no eren un grup, cadascuna tenia la seva història. Estaven des de les feministes del moviment àcrata fins al feminisme ranci d’una Llucieta Canyà, passant pel món femení folklòric tret de Folch i Torres.

Com explica Guillamon, més que un canvi polític va ser un canvi de costums. De manera similar a les garçonnes que adoptaven una imatge andrògina o les atrevides flappers dels anys vint, les dones republicanes també van fer servir la moda, la perruqueria o el cinema com a motor per accelerar els processos de transformació social. Els cocktails, la descoberta de les platges, les dietes o el nudisme formaven part d’una revolució trivial però profunda; un món en evolució que van explicar un seguit de periodistes com Ana María Martínez Sagi, Regina Opisso, Josefina Carabias o Irene Polo. Aquesta darrera, segons Guillamon, “va ser la primera a ser rescatada de la pila del greix perquè potser és la més interessant, el prototip de reportera moderna”. Polo va ser una de les primeres dones de la premsa catalana, va tocar totes les tecles, des d’articles de cinema o de moda a reportatges de denúncia, o crònica política. En esclatar la Guerra Civil era a Buenos Aires com a representant de la companyia de Margarita Xirgu. Es va suïcidar als 32 anys, a l’Argentina

LA DONA EN L’ESPANYA REPUBLICANA, DONES IMPORTANTS EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ I MOVIMENTS DEL COL·LECTIU

A l’estiu de 1936 la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. En els cartells de guerra predominaven les imatges d’heroïnes combatents enfundades en els seus monos blaus com a representació del sentir obrer d’un poble immers en una lluita per la llibertat. Evidentment, aquestes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i les reivindicava com a portadores del dret a la igualtat de condició. Durant les primeres setmanes de guerra, tot i que la majoria de dones van coincidir en canalitzar la seva energia a l’esforç bèl·lic que suposava estar a la rereguarda, algunes van decidir unir-se als seus companys barons i van prendre un rol important en la milícia. Algunes van dirgir-se als fronts d’Aragó, Guadalajara, del País Vasc, de la serra madrilenya… La seva decisió de participar en el combat armat va venir motivada per aquest desig de defensar els drets polítics i socials que com a dones havíem adquirit durant la segona república i demostrar la oposició al feixisme.

Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera”, la basca Casilda Méndez i moltes altres. No obstant, la dona, a més a més de que lluitaven com a soldats i emprenien accions de combat, feien les tasques de cuina, la bugada, sanitàries, del correu, d’enllaç… Un cop passats però, aquests primers mesos d’eufòria revolucionària, el paper de la dona es va reorientar. La imatge militarista de la miliciana va desaparèixer dels cartells i van començar a aparèixer dones en imatges més tracidionals, dedicades a les tasques típiques d’assistència social. A partir de llavors, les dones van ser les heroïnes de la retaguardia, el model a imitar. En aquest àmbit no beligerant, milers de dones van volcar-se a fer esforços bèl·lics passant des de treballar en fàbriques de municions fins al voluntariat en serveis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Les dones doncs, van desencadenar un paper decisiu pel que fa la resistència civil al feixisme

Pel que fa a les institucions oficials que, llevat d’escasses excepcions, sempre havien ignorat a les dones, sorgeix durant la guerra un interès oficial per a que ocupin càrrecs de responsabilitat, sobretot en assistència social. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya, entre novembre del 36 i maig del 37, que va tenir a càrrec el ministeri de “Sanidad y Asistencia Social” al govern de Largo Caballero i a ella es deuen nombroses iniciatives en l’àmbit de l’assistència social, l’ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu en gran part a ella el procés definitiu de la legalització de l’abortament que la Generalitat de Catalunya va promulgar al desembre del 36. La nova situació de la dona dins de l’Espanya republicana va arribar inclús a tractar el milenari problema de la prostitució i les malalties venèries iniciant propostes innovadores que conduïssin a canviar la mentalitat, la conducta de gènere i els patrons sexuals dels homes. ( Avanços que va realitzar la dona republicana i malauradament, van perdre’s amb la victòria del bàndol nacionalista.)

Tampoc podem oblidar el paper mobilitzador ue sempre va defensar la dirigent comunista Dolores Ibáurri “La Pasionaria”. En efecte, la figura més aviat maternal que exhibia, simbolitzava les mares de la classe obrera en la tragèdia de la guerra civil. El seu carisma va captar la atenció internacional mentres a Espanya era una figura recurrent no tan sols dins del paper de la dona republicana en el condlicte sino també de la lluita contra el feixisme. Va arribar a ser comandant honorària del 5è Regiment, i com a diputada, i vicepresidenta del Parlament, va ser una de les polítiques més conegudes i cèlebres simbolitzant la lluita popular contra el feixisme i la opressió.

Federica Montseny i Dolores Ibáurri constituexen doncs, símbols notables de l’extraordinari paper de la dona republicana en la resistència al feixisme. Altres dones, una mica menys famoses, també van protagonitzar papers importants en la guerra. Entre elles Margarita Nelken, socialista que es va convertir al comunisme durant la guerra, la socialista Matilde Huici, la republicana Victoria Kent, la republicana d’Esquerra Catalana Dolors Bargalló i l’anarquista Lucía Sánchez Saornill. La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles que fins llavors havien estat marginades de la societat i cultura espanyola, que es van comprometre en l’afany col·lectiu de combatre el feixisme, reivindicant tot allò que havien aconseguit durant la república.

Tampoc podem oblidar les dones brigadistes internacionals’

Fernanda Schoonheyt, va ser una resistent holandesa durant la Guerra Civil espanyola, on va lluitar al bàndol dels republicans. Per les seves accions de combat i la seva habilitat amb les armes va ser coneguda, en articles de premsa, con la “reina de la metralladora”.

Naixement: 15 de juny de 1912, Rotterdam, Països Baixos Defunció 1961

Felicia Mary Browne, fou una artista anglesa que esdevingué la primera voluntària britànica a morir en la Guerra Civil espanyola. Felicia Browne era filla de l’actriu Edith Johnston. Estudià a l’Escola d’Art St John’s

Naixement: 18 de febrer de 1904, Weston

Mika Etchebehere (Moisès Ville, 1902 – París, 1992), més coneguda com a Mika Feldman, fou una militant anarquista i comunista argentina, va ser capitana d’una milícia del POUM durant la Guerra Civil

Filla de russos jueus que havien fugit dels pogroms de la Rússia tsarista, neix a l’Argentina l’any 1902 en aquesta vila fundada el 1889 per jueus europeus de l’est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després la família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i als 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d’aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vives, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l’Agrupació Feminista «Luisa Michel». El 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito, argentí fill d’un basc d’Iparralde i d’una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit.

El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb el seu company que ja era a la península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d’Astúries de 1934. Arran de l’aixecament, ambdós s’enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El 16 d’agost d’aquell any, el seu company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara) ferit per una metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan es produí la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38a Brigada, essent l’única dona no autòctona a dirigir una companyia formada, en la seva immensa majoria per homes.i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte, pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda. Després aconseguí arribar a París

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Últimes notícies

Més de L'Alternativa