L’avortament a Andorra està prohibit perquè els mateixos fonaments la constitució andorrana no el permeten. Darrer de tot això l’Església catòlica imposa el seu veto amb un xantatge permanent de no recolzar el mateix Estat andorrà i, per tant, poder ser absorbit per l’Estat espanyol. La sobirania resideix en el poble i a l’Estat espanyol la llei permet a les dones avortat en els tres casos prevists : en cas de violació, perill per la salut de la dona o malformació de l’embrió.
La pregunta és: ¿què passa amb les dones que han patir una violació o que arriscarien la seva vida o quan es sap que l’embrió pateix malformacions i que la criatura tindrà malalties irreversibles?
Què passa amb la sobirania de la dona sobre el seu propi cos? La doctrina paternalista de l’ Església considera que és una persona que no pot decidir sobre la seva vida i ha de ser doble víctima com a dona i possible mare. Qui són els clergues per dir el que és correcte o no? qui són ells per determinar qui ha de patir o no?
Cap dona quan ha d’avortar ho considera com una festa i sempre genera dolors i dubtes. La compassió que hauria de mostrar l’Església no es veu per enlloc. Només constatem una vegada més que és una doctrina tancada i obtusa que en si mateix hauria de fer reflexionar els governants del petit país del Pirineu. Posar un servei a disposició de les dones que han d’avortar i pagar les despeses perquè vagin a fora d’Andorra és realment miserable, indecent i criminal, representant una moral obsoleta i decadent pròpia d’ una dictadura teològica.
A la fi la societat hauria de constatar que les dones són persones adultes i que poden gestionar la seva vida.
Hem parlat d’Andorra però: i al Sant Hospital de la Seu d’Urgell què passa?
Yann Marais
