No tenim aquí, a L’Alternativa, encara una categoria o secció pròpia per als esports, per la qual cosa m’he vist dubtant si col·locar aquesta col·laboració en l’apartat de cultura, però finalment he considerat que li era més a tocar el de “política”, quant i més tractant-se de futbol i l’Argentina, i en el context dels darrers compassos della festa de l’aspicalzio mundiale de Qatar i del Qatargate, etc…
Així com Juan Ramon Jiménez, el de Platero y yo (“Platero es pequeño peludo, suave…”) hagués volgut ser pintor d’anomenada i no poeta, jo abans dels quinze aspirava a esdevenir un gran jugador de futbol, somniat pels més importants equips del món com ara l’Atlètic de Madrid. Llavors vivia en un suburbi molt perifèric de Ciutat de Mallorca i militava federat en la pedrera de l’Atlético Vivero, del qual n’era president un porrerenc força dickenisià del nom del qual no me’n vull recordar. En aquest humilíssim club de barri que ja ha passat a millor vida i que vestia amb els mateixos colors que la bandera ucraïnesa però invertits, la camiseta groga i els calçons curts blaus, hi va recalar de la manera més inverosímil un venedor d’assegurances La Unión anomenat R. Era, en realitat, un exiliat políticoesportiu argentí que va esdevenir el meu segon entrenador de futbol després de la dimissió irrevocable del primer, aquell fuster canari a qui li mancaven un parell mallorquí de dits.
Den R. en vaig aprendre a jugar sense tenir la pilota, és a dir, sabent estar a-v-on em tocava en cada moment, a posar en el present, ara i aquí, tota la carn a la graella, a més a més de no donar cap pilota per perduda fins al darrer xiulet.
De llavors ençà ni el futbol ni l’Argentina m’han tornat a resultar indiferents i és per això que esper que tant si és França com Marroc el seu rival en la final del Mundial, la selecció a-v-on hi ha Messi delecti a tots i totes les amants del futbol amb un partit sense mans de Déu, espectacular, pacífic i memorable.
Andreu Escales Tous.
