Son dos quarts de nou del matí. Un miler de joves entren a l’Institut Joan Brudieu, com cada matí feiner del món. Avui l’atemptat és rutinari, la pols aixecada per el disc d’obra, a la via pública de la dreta, ennuvola l’ambient. Quelcom inaudit a Europa, on la pols d’obra és rigorosament controlada. Surto, demano als municipals de l’esquerra que facin aturar el disc, almenys fins que hagi entrat la canalla. Explico el motiu, la pols és tòxica. Em miren amb mirada foteta i responen que hi han coses més tòxiques. Entro, truco a l’oficina tècnica de l’ajuntament. Ho explico. Em respon una noia amb un lacònic «Ya». No sé si sabeu que les cendres d’incineradores de residus contenen cadmi, tali, mercuri, plom, antimoni, furans, arsènic o dioxines. Les cimenteres cremen residus. De quatre tones en surt una de cendres, que afegeixen al ciment. És el mal menor, dintre d’un sistema de consum recontramalgirbat. Els tòxics queden inertats en els materials de construcció de les nostres cases i carrers. El mal gros ve quan s’escampen per l’aire i els anem respirant, acumulant, fins que aviat ens tornem fosforescents. És la rutina de l’apocalipsi. Les monges de la llar de jubilats o els seus treballadors cremen plàstics sistemàticament, emmetzinant el veïnatge. Sols la ignorància explica tanta passivitat. Però els tècnics del Ajuntament saben o haurien de saber aquestes coses i la seva deixadesa és criminal, terrorisme ajuntamental.
Professor d’Història
