Anava a reunió de redacció. Per terra un ocell ferit. Era un d’aquests éssers voladors que ens alegren el bon temps amb el seu vol i els seus xiscles. Els tenim integrats al paisatge urbà i no acostumem a fixar-nos gaire en ells. Però vet aquí que l’animal era viu i s’arrapava a mi com a la vida, tot i que la tambanada l’havia destrossat per dins. Hem conviscut 7 hores, l’he estimat, la seva mort m’ha entristit. Resulta que teníem un sopar de professors, per celebrar el seixantenni d’una bona amiga i millor persona. He ensenyat el ferit als de naturals, que m’han explicat coses fabuloses sobre els falciots. Viuen volant, literalment. Dormen volant, ara mig cervell, ara l’altre mig. S’aparellen volant. Només aterren en algun forat elevat per niar i criar. No poden arrencar el vol des de terra perquè les ales son més llargues que el cos i tenen les potes curtes. S’arrapen a les parets. Cada any travessen el Sahara d’anada i tornada. Hi han un munt d’espècies diferents, una de les quals proveeix la gastronomia amb la sopa de niu d’oreneta. Be doncs, el tenia a la butxaca. Poc abans d’arribar a casa encara es movia, però no he pogut fer res més que enterrar-lo. Es veu que, al pit, hi tenen un òrgan aeri que s’infla per ajudar al vol. Quan topen amb un vidre rebenten. Que vagi bé l’últim vol etern, amic àngel.
Professor d’Història
Una resposta
Que bonic!