De les moltes lliçons que ens pot donar la natura, una de les que em té més meravellat passa a les ribes del Congo. Al fil dels mil·lennis s’han desenvolupat dues espècies de primats amb una organització social diametralment oposada, aïllades una de l’altra per el gran riu: els ximpanzés i els bonobos. Curiosament, uns són universalment coneguts i els altres no tant. Els primers són clarament patriarcals, agressius i resolen les diferències a bufetades. Els altres es caracteritzen per una sexualitat libèrrima i una tendresa innata, virtuts matriarcals que utilitzen per resoldre la majoria dels conflictes. Com han pogut evolucionar tant diferentment és objecte d’estudi. S’especula sobre els tipus d’alimentació, la benignitat de la geografia de la banda afortunada, i segurament la cosa va per aquí. Ara substituïm el Congo per l’Ebre i el Loira i tindrem l’explicació del xoc de civilitzacions que s’hi produeix l’últim mil·leni. Vivim, catalans i occitans, una geografia privilegiada que ens ha permès assolir una societat dolça com el clima. Tenim veïns a l’Oest que es crien en un altiplà molt més agrest, forçosament han de tenir un caràcter més orc i cercar el mar, l’oreig per llur esperit turmentat. Al Nord, els francs, sempre fugint del gel, s’instal·laren a la Gal·lia septentrional i no han parat fins a tenir-la tota. Els fills de la bromosa Albió han sigut amos del regne d’Elionor durant segles, buscant la carícia del sol. I per reblar el clau, a l’est tenim els hereus de l’imperi romà que, amb la jugada mestra d’elevar l’imperi a l’òrbita espiritual, ha mantingut i augmentat el seu poder ecumènic. Són molts i grans enemics per una societat d’essència més pacífica ( «l’imperi» català es va bastir amb dinastia Trastàmara, aragonesa) . Hi és precisament aquest pacifisme i poder d’integració el que ens ha permès sobreviure a tantes pressions. Love is in the air. Gai saber i no catarisme és la nostra essència. Catòlics i protestants són els qui han utilitzat Déu en profit propi. Què ens han d’explicar del paradís si el podem viure cada dia?
Connecto amb el decàleg per proposar el sisè punt, la perspicàcia, el saber captar la realitat de la forma més àmplia possible per, després, acceptar com n’ets de fràgil i alhora poderós. Acceptació, setè punt, dolorós perquè t’equivocaràs, perquè qualsevol amb dos dits de seny sap que la guerra serà dura, llarga, incerta, gairebé perduda, on la resignació equival a la mort. Em sap greu l’article del Yann però és realista. Necessitem el seu crit desesperat i potser la seva ferotgia bretona. L’amor, a vegades, ha de ser ferotge. Vuitè punt. Novè: la resiliència. Cada cop més haurem de saber mantenir l’esperit, en un medi progressivament més hostil. En deriva el poder d’adaptació. D’això en sabem molt. En un decepcionant doctorat sobre gestió del medi que vaig començar fa anys, una de les coses bones que vaig aprendre és la importància que donen els planificadors a aquesta facultat, tant pròpia de l’homo sàpiens. És molt bo perquè implica l’ús de conceptes que m’encanten: imaginació, inventiva, llibertat. El desè punt aglutina els altres, és la mare dels ous. La consciència. Sembla una evidència però és la més difícil. Per començar no és nostra, som seus, ens supera, és única. Si t’hi connectes tot funciona, tot flueix en el gaudi. Si te’n desvies o te’n allunyes tot són pegues i problemes. Necessita atenció i concentració constants.
I ja està. Volíeu un llibre d’instruccions? Un pla de reciclatge? Una alimentació sana? Una energia neta? Un programa de reforestació, de protecció, d’explotació racional? Una croada contra els disruptors endocrins que ens enverinen cada dia, que feminitzen les truites als llacs d’alta muntanya, perquè, produïts a la plana, s’acumulen a muntanya, perquè nenes de quatre anys ja mostren signes de pubertat, perquè els càncers ens sortiran per les orelles? Doncs no. Un servidor ja està un pèl afectat de Saturnisme, de resultes d’un temps gris que em va criar, amb tubs d’aigua de plom, gasolina amb plom als morros de la canalla, DDT a mansalva… Una vida emprada en aquestes batalletes m’ha fet veure que el joc no està només en el pla físic. Aquest nivell n’obeeix un de més ampli que tenim a dintre. «L’essentiel est invisible pour les yeux» diu el Petit Príncep. Jo de petit volia ser astronauta, i estic assolint els meus objectius. L’Univers que contemplem és una ínfima part del que tenim a dintre.
Professor d’Història
