Sense flors de niguls blancs: com esbrinar la meva edat?
Jo no sempre he estat tan en silenci com avui,
en què malves fa anys que han depassat els murs
del cementeri i campen a lloure
per cadascun dels meus carrers,
on antany nins i nines hi jugaven a conillons.
Les campanes oblidaren Déu sap quan
que varen ser afaiçonades per repicar.
Suara només congrien pàtina i silenci.
A més d’una d’aquestes cases pluja
i torb amb el corc li han pres el capell:
qualcuna mostra més d’una cruel esquerda
en una o altra paret mestra. I ara que parlem
de mestres: qualcú saps quan se n’anà el darrer?
Som un poble adormit, anònim i bellíssim,
un cadàver d’algú feliç que es pot reencarnar.
Andreu Escales i Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
Deixa un comentari