Anem cap al col·lapse?
La natura ens parla? els últims esdeveniments de la COVID-19 i la gran crisi, tant econòmica com social, que tenim a les portes, ens fa replantejar la nostra manera de viure i el model de territori que tenim per tal d’estar més compenetrats amb la naturalesa.
Sembla que la natura, les plantes, els animals, tot ens pertanyi i els poguem utilitzar segons les nostres necessitats. Paraules com producció, explotació, ramaderia industrial són producte de la dominació de l’ésser humà contra la naturalesa.
¿Pot ser que es queixi i ens doni diferents indicis (com el canvi climàtic) que hem de canviar la nostra manera de viure per no fer que el món acabi desapareixent?
En aquest sentit, una cosa que ens plantegem és si és sostenible que la gran majoria de la gent visqui en grans ciutats superpoblades, quan al mateix temps tenim molts pobles deshabitats o amb un índex de població molt baix.
El gran èxode rural d’entre el segle IX i principis del XX va buidar els pobles amb una emigració a les ciutats de província o a altres ciutats i va produir-se un canvi en l’economia que va passar de ser agrícola a industrial o de serveis. Això va passar, principalment, a les zones més rurals, que no van poder retenir la població i no han pogut tornar-se a repoblar en no tenir activitats productives.
Ens trobem amb un món de megaurbs connectades per avions o trens d’alta velocitat i el que queda entremig importa cada vegada menys. També els pobles més petits pateixen el centralisme com a model polític dels grans municipis als quals pertanyen, que acaparen la gran part dels recursos en tenir més població, i també el centralisme de les capitals.
Els nostres padrins vivien en una economia de subsistència, de pagès, que aprofitava els recursos disponibles del territori. Amb poc en tenien prou, vivien de l’hort, de les gallines, els conills… Nosaltres, en canvi, necessitem molt per viure, grans cases, roba, fer uns viatges de vacances a l’altra punta de món amb el consum d’energia que tot això suposa.
Aquest mode de vida és sostenible? No fem malbé la natura entre tots i totes? Sembla que els nostres recursos naturals són infinits però no és així.
La nostra petjada ecocòmica és massa insuportable i el món ens està avisant. Algú sembla que en fa cas i intenta canviar la seva vida.Amb el confinament s’han adonat que potser viure en un poble pot ser millor per tenir més qualitat de vida i no estar d’esquenes a la natura.
Et pot produïr més felicitat escoltar l’aigua d’un rierol o el cant dels ocells que no anar a passar les vacances a Cancun. Ara, hem de saber utilitzar aquesta inèrcia, fent que els pobles puguin acollir aquestes famílies de nouvinguts i nouvingudes, que tinguin uns serveis mínims per poder-se instal·lar, com ara l’electricitat, internet de qualitat, escoles, sanitat, bones infraestructures, …
Serem capaços de canviar? De viure amb menys i ser feliços?
Referències:
Yayo Herrero, antropòloga
Marta Tafalla, filòsofa
La Seu d’Urgell, 17 d’octubre de 2020
