SOBRE EL PANTÀ DE RIALB

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Les companyes i amigues de l’Alternativa m’han demanat que escrigui sobre el pantà. Fa trenta anys que visc a la Seu i mai ningú m’ho havia demanat.

La qüestió es pot analitzar des de diversos punts de vista com és evident si una s’hi para a pensar. Els embassaments son grans infraestructures amb uns usos força concrets. Es pot valorar la gestió i, fins i tot, la legitimitat d’aquests usos, la idoneïtat de les macroinfrastructures, el tipus de gestió -i adjudicació- de la infraestructura pública… També es tracten des del punt de vista urbanístic, arquitectònic i paisatgístic.

Però des del seu esperit de lluita per un món millor i tocant els temes que més afecten al nostre territori, aquesta associació em demana que en parli des de la meva experiència. Costa triar quins aspectes destacar i exposar al públic tractant-se d’un assumpte no només traumàtic sinó també molt polèmic i en tant que polèmic ple de traïcions, oblits i omissions. També, encara que menys abundants, hi ha les mostres de suport que, tristament, van venir més de persones desconegudes o poc conegudes i que en van acabar fent exposicions de pintura, llibres, articles o poesies.

Explicaré només alguns dels records més gravats.

Un dia pujant en taxi de Barcelona vaig haver de mossegar-me molt la llengua per no ser grollera amb una senyora gran que no es reprimia l’enveja alimentada per una informació fal·laç que lloava la nostra sort en haver estat expropiats i, per tant segons ella, adinerats. Aquest, com tants i tants comentaris han de ser suportats com sovint passa amb les injustícies, aguantant les tripes enceses davant la ignorància i la manca de sensibilitat. Al mateix temps però, son comentaris que denoten el nivell humà i social. Mesquinesa a banda, son símptoma de la gran devaluació que ha viscut patrimoni rural fent pensar que una expropiació forçosa i feta sota paràmetres franquistes es vegi com una sort.

Un altre record és quan vaig anar a consultar sobre quines actuacions de conservació del patrimoni tenia previstes una institució comarcal i em van respondre que d’això ja se’n deuria cuidar la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Res més.

Un altre record és quan en anar a plantejar a uns arquitectes la necessitat de construir una casa nova, em vaig adonar que el que els hi estava exposant pot ser calia que fos atès més per una psicòloga que per una arquitecta. Per sort, vam trobar uns excel·lents professionals i amics que ens van acompanyar en aquest dur transit amb tota la tendresa i respecte.

Un altre record és quan els meus pares van sentir-se alleugerits quan un alcalde d’una població veïna els va prometre que es podria conservar la ferreria com un centre d’interpretació i veure’ls desolats en un cúmul de greuges quan els hi van dir, després de no saber-ne res durant un temps, que no, que s’havia decidit una altra cosa. Una altra cosa legítima, però que no estava en perill d’extinció.

Les decisions d’aquesta mena son traumàtiques de forma inevitable per qui les viu. I parlar de la idoneïtat d’aquestes infraestructures sempre serà polèmic perquè hi ha molts factors en joc, molts interessos, que no tots responen al bé comú. Per això hi ha el debat, que es pot fonamentar en les diferents disciplines acadèmiques, i ser defensat segons les orientacions polítiques que, més o menys, podem triar a cada elecció de govern. El que no hauria de ser opcional és atendre a la població afectada, que en aquest cas era gent pagesa, amb escassa formació, gent d’edat avançada que es va trobar en la més absoluta desinformació i manca d’ajuda. A banda de persones molt destacades que van donar-nos suport en aquells moments, la gran atenció la vam rebre dels mitjans. Però per a què? Per a informar? Per a posar en evidència alguna mala praxi? Per mostrar una situació problemàtica? No. Per a crear notícia fent-li fer a ma mare, que era de les poques que es prestava a ser entrevistada, com si fes les maletes mentre la filmava el càmera. Van ser gairebé totes les cadenes que van acudir a buscar imatges impactants just al darrer moment, just abans d’haver de marxar.

No passa un mes que no somiï en aquella casa, en aquell entorn social, aquell marc familiar, aquella comunitat, aquells camins, aquelles sales, escales, parets, espantallops, celler, trull, barbacana, pallera, corrals, granja, molí, forns, saleres, cambres, bassa, colomar, rentador, fonts, rases, ribassos, palanques, trossos i marges. I molta pedra, treballada i gastada pels nostres avantpassats. La ment fa la seva feina per a gestionar el trauma. Amb els anys els somnis van evolucionant segons ves a saber què; la situació personal, l’avanç de la superació del trauma, la modificació dels records segons l’experiència etc. Tan aviat descobreixo frescos a les parets, com arquitectura modernista, com habitacions ocultes, com palauets gòtics, que són clarament idealitzacions del que era una casa pairal amb molta història però rural, no pas de burgesia urbana. Com també somio, cada cop menys, en l’alarma que sentim en veure un Segre enorme i com puja l’aigua amenaçant. Un record que es barreja amb el dels aiguats del 1982, traumàtic també perquè va esborrar moltes coses però no pas el tot, com va fer el pantà.

De petita, quan mirava les flors del paper de la paret de la meva habitació, m’imaginava les truites nadant davant aquelles flors. Més tard vaig saber que no aniria així perquè les cases es destrueixen primer. Els meus pares van ser de la gent que va triar conservar tot el possible per la cultura que havien rebut; les teules, les lloses, les arcades, els immensos coms de pedra, les portes amb relleus, els graons de pedra tots d’una peça, el material de la ferreria, el del molí, tota la maquinària agrícola, i mil coses que encara ens guarden veïns. Però la veritat, fora del món rural no tenen sentit. Hem anat venent, regalant i cedint a algun museu.

No és fins l’any 2020 en complir-se els vint anys d’inauguració de la presa que s’ha fet una petita però molt valuosa actuació de memòria històrica per part del Consorci Segre-Rialb.

Per no allargar-me més, acabaré dient que pot ser aquest escrit pot ajudar a entendre i valorar perquè és necessari realitzar actuacions de recuperació de la memòria. Crec que és un tema que a molta gent li passa d’esquitllada si no ha tingut experiències directes o properes. A la meva família tenim la sort de poder compartir aquests records amb tots els parents que van néixer o fer estades a Campabadal. Veure amb ells l’alegria i il·lusió que els hi fan aquests petits homenatges, com l’audiovisual i exposició “Segre endins” a l’Arxiu Comarcal. Comprovar que aquell món encara existeix també en el seu record ha estat un cert consol que a l’hora ens a apropat a tots perquè és el que tenim en comú; la casa pairal, l’origen.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Últimes notícies

Més de L'Alternativa