Per desgràcia nostra societat és imperfecta tant des d’un punt de vista emocional com material. La idea que «lo» material salva «lo» emocional no és certa ja que la biologia, el nostre cervell, l’educació (o no) rebuda són els principals factors tot i que no els únics que determinen la nostra posició davant la societat.
Necessitem ritus per aguantar aquesta societat i assumir que hem de viure així? No ho crec. Una situació material equilibrada en un món segur i protegit (vella reivindicació de la Humanitat) potser és una utopia.
Aleshores : què cerquem en lluitar? El reconeixement o assolir resultats?
Segons jo totes dues coses: vosaltres què en penseu?
Yann Marais.
