Fem la crònica l’Andreu i jo. Ell hi va ser present. Tinc quatre pàgines d’apunts per fer-vos cinc cèntims de l’excel·lent tasca de l’Ateneu per difondre informacions que no es reben gaire en l’educació regulada pública, i molt menys en la privada, que segueix covant l’ou de la serp, a vegades. Perdoneu d’entrada possibles errors d’interpretació. El grups CDR i Arran locals han organitzat aquesta xerrada de Jordi Borràs, foto-periodista, en el marc del cicle d’actes divulgatius «Il·luminem la foscor, ofeguem el feixisme». Amb el títol «Vincles entre la ultradreta espanyola i els partits polítics catalans», una cinquantena d’assistents i un bon equip tècnic, el ponent ens ha il·lustrat sobre la pervivència i auge del feixisme en les pseudo-democràcies occidentals, especialment la nostra. Per començar es precisà la definició de l’extrema dreta i les seves actualitzacions. En el darrer congrés del Front National celebrat aquests dies, na Marine le Pen es desmarca definitivament de les tesis del seu pare, del feixisme històric, canvia el nom del partit i tot, es declara ni racista ni feixista «strictu senso». Advoca per la fi del pluralisme, per exiliar cultures inassimilables, per un «nativisme» que prima els de casa. L’extrema dreta més perillosa actualment és la difusa, que no milita però vota. Potser aquí s’hagués hagut d’esmentar el Suprematisme light que tan bé lidera el senyor Trump, Donald.
Alternativa per Alemanya, amb mesures més racistes, representa un tipus de partit d’extrema que prolifera a tot Europa. Aquí, PP i Ciudadanos no son d’extrema dreta però en capitalitzen el vot útil. S’esmentà el llibre d’un professor d’Història de la Universitat de Saragossa que parla de la dictadura més llarga d’Europa. Què ha passat amb els dirigents franquistes? Alguns marxaren, però molts segueixen dirigint les empreses de l’IBEX 35. L’ex-falangista Adolfo Suàrez fundà UCD, Fraga Iribarne, Alianza Popular, precursor del PP. Inclús el PSOE té arrels i branques fosques. La mà negra del franquisme s’estén molt després del 1975, com en la matança de Vitòria de 1976. Perviu la Fuerza Nueva de Blas Piñar, més franquista que Franco, fins el 1982, cedint el vot útil a l’Alianza. El 2003 es funda Plataforma per Catalunya. Josep Anglada, ex de FN, reclama la primacia dels catalans no emigrants. El 2015 surt a llum pública la pertinença a l’extrema dreta de nombrosos militants de Ciudadanos, com JM Fuster Fabra, el Torrellas, leader d’un grup de cadeners de la Universitat de Barcelona, leader de la FN juvenil el 1978, o Pérez de los Cobos, de joventut anti-constitucional.
Des de 2015 no es presenten grups d’ultradreta, per no dividir el vot de la dreta. Els 36 diputats de Ciudadanos i els 4 del PP atien l’extrema dreta quan els interessa. Volen treure la tarja sanitària als sense papers, es neguen a condemnar el cop del 36, acusen els independentistes de nazis. La Societat Civil Catalana està formada per catorze organitzacions d’extrema dreta, per garantir la unitat d’espanya. En els 80-90 entra a Catalunya un nou racisme, amb els caps rapats, els ultres del futbol, la música anti-comunista, amb consignes anti-refugiats quan el 2014 en teníem divuit a tota espanya! Franco perviu. La presència absent de l’extrema dreta marca, de fet, l’agenda política. Per exemple, quinze advocats defensen gratuïtament les denúncies de Vox de rebel·lió, sedició i Manos Limpias. Fins i tot Franke Banker, líder lesbiana d’extrema dreta, islamofòbica, ha condemnat el règim nazi. L’extrema dreta espanyola no es recicla, no reconeix l’atrocitat del franquisme. El vot obrerista o emigrant algerià que anava al partit socialista francès ara vota Le Pen. La crisi de la social-democràcia europea atia el populisme de dreta. La constel·lació ultradretana avança per la manca d’alternatives d’esquerres. A vegades els seus líders i integrants es porten a matar, a vegades literalment. En destaquem tres punts geogràfics: a Madrid la Direcció, València mou agitadors i a Barcelona hi han nius com la llibreria Europa. Léon de Grel, nazi de la SS belga, el govern del PSOE en denega la extradicció, mort a Màlaga. Hi han misses en memòria seva a Barcelona, amb feligresos del PP. La «presència absent» s’encarna també en Manel Valls, socialista francès que intentà l’expulsió de gitanos búlgars i romanesos tot i ser ciutadans comunitaris.
Pot il·lustrar la xerrada el llibre gràfic «Plus Ultra» de Jordi Borràs. La SCC es retrata en el manifest de Som a temps de JR Bosch, J Barraikoa, vice-rector de la Universitat Abat Oliva, j Buxadé, a la Universitat Internacional de Catalunya, vicepresidenty de Vox, J Domingo, vice-president de SCC. Setanta dos socis més col·laboradors, donacions anònimes, Jorge Moragues i la seva cunyada, fundadora oficial d’aquesta associació no assambleària que té en la premsa un pilar fonamental. Fomenten, per exemple la difusió d’una Transició Modèlica, que ha costat 700 morts per causa política directa de 1975 a 1982. L’ABC ha comprat el Peródico del malhaurat Xavier Vinader. El País ja no és aquella escola de periodisme de la transició. El rol dels mitjans de comunicació és clau. Han estat confabulats en la falsa transició, desinformant. I l’Opus Dei, l’integrisme catòlic, quin paper hi juga? Paranoies?
Hi també vaig assistir a la projecció del documental posterior «Passaiako Badia» sobre la mort el 1984 de quatre anticapitalistes em diu l’Andreu. Potser uns quaranta assistents. La part tècnica no va ser tant bona, però va ser molt fort. Em va impactar molt. Tant que no vaig prendre cap apunt. O sigui que ja en parlarem en una altra ocasió. Això no obsta perquè fos un perfecte colofó en aquesta tarda tant pedagògica de l’Ateneu.
Andreu Escales i Jordi Porter
Llicenciat en Filologia Hispànica
