Article escrit per Clàudia Cascante de Quadras
El passat 12 de febrer del 2020, un grup d’uns 15 voluntaris vàrem fer una recollida de burilles de cigarreta per diversos carrers de la Seu. En una hora, vam recollir unes 7500 burilles.
Si, posem per cas, que la Seu d’Urgell consta de 12000 habitants, el percentatge d’actuació de la població voluntaria va ser del 0,001 %, és a dir, d’una mil·lèsima part de la població.
S´ha creat un esdeveniment ciutadà i solidari que dona visibilitat a la problemàtica actual dels residus domèstics i a preocupacions de la societat que només poden expresar-se a través de la col·lectivitat i la comunitat i que ens recorda la permanència de les nostres deixalles com una herencia tòxica per a les generacions futures.
Les burilles no són els únics residus perillosos: les deixalles de la higiene íntima femenina, els bolquers, les tovalloletes, l’amiant, les piles i bateries usades ,entre molts altres.
Cal trobar les persones valentes per posar en pràctica la crida de tot un poble, donar llum a una qüestió que angoixa la població: un poble que reclama canvis de mentalitat, mesures concretes i canvis de comportament del consumidor per posar en evidencia els veritables irresponsables.
A partir del moment en el que disposem de la informació a la qual abans no es tenia accés, estem obligats a realizar actes més responsables i respectuosos envers la natura.
La solució no és criminalitzar o diabolitzar el fumador: ni l’acte ni el gest; ans al contrari, caldria obligar els fabricants a produir només productes biodegradables i a aplicar protocols sobre els mateixos tot creant comissions bioètiques rigoroses. S’hauria d’evitar fiscalitzar la cigarreta, fet que només suposa l’enriquiment d’uns pocs. S’ha de multar els que embruten l’entorn amb les burilles i prohibir els productes tòxics. Si el problema és la burilla, fer-la desaparèixer.
És indispensable que els fabricants o productors respectin les normatives, tant en els objectes d’ús quotidià com en els de l’alimentació. Són també les autoritat sanitàries les qui haurien de ser més rigoroses amb els productors. No és multant el ciutadà que queda resolt el problema.
L’efecte papallona
El ciutadà de a peu no pot accedir al clavegueram o al fons del mar per extreure’n les deixalles.
Les burilles són la punta de l’iceberg.
El fons marí és una catifa de plàstic i microplàstics, els residus més contaminants i que es troben dins la cadena tròfica.
En el fons, en el fons del mar, l’abocador del Mediterrani el tenim a la cantonada.
Hauríem de veure la Terra com el nostre jardí. No l’abonem amb burilles.
