Fa poc vaig llegir una reflexió d’una carta a la directora del diari El País de les que subratlles i intentes mantenir presents al dia a dia, una reflexió tant literal com metafòrica. En aquesta carta, Carolina Vázquez explicava que la seva filla vol ser segon violí, ni primer ni solista, perquè tocar tranquil·la en segon pla la fa feliç. Però malgrat que una simfonia no serà mai completa sense un segon violí, la lectora posa de relleu que el món està fet pels que volen ser els primers i que la societat valora i premia l’ambició, fins i tot, l’ambició desmesurada. Sembla, doncs, com si ningú no pogués somiar ser segon violí perquè aquest lloc estaria reservat, exclusivament, per l’intent fallit de primer violí.
Traslladant aquesta reflexió al terreny que m’és de bon rondar, i escrivint des de la perspectiva d’algú que, com diuen “tens un màster i vols fer de pagesa (?)”; em pregunto: Què fa que alguns oficis es menystinguin fins al punt de ser considerats “no prou ambiciosos”? I per altra banda, per què socialment es qüestiona i prejutja que algú amb estudis superiors i motivacions intel·lectuals esculli exercir un ofici tradicional, artesà, manual, etc.?
Sembla que a algú a qui li agrada l’art, la història, la política o l’astrofísica no té a dret a voler ser una altra cosa que no sigui metgessa, arquitecta, advocada o directiva d’una financera, sinó que estigui predestinada i encaixonada a fer una d’aquestes feines amb una certa aura de respectabilitat superior gairebé divina. És que potser ser pagesa, cistellera, ceramista, o fins i tot cuinera, es reserva per algú altre que no tingui inquietuds, preparació o “ambició”?
Vivim en un món on hi ha la concepció generalitzada que “el jovent preparat” tenim el deure de retornar a la societat el privilegi d’haver estudiat. El problema és que aquest retorn s’ha de fer segons els estàndards que marca una societat classista, elitista, urbanocèntrica, patriarcal, hiperindustrialitzada i a més a més, amb titulitis aguda.
El coneixement tradicional, els oficis mil·lenaris, la ruralitat, la cultura popular, les xarxes locals, el savoir-faire de les padrines, les riqueses de fet i de pensament idiosincràtiques de cada obrador, borda o taller són menyspreats precisament en major mesura per aquells que hi han estat més propers. Solen ser les mateixes persones que han treballat en aquests oficis, amb una barreja enganxosa de paternalisme i bones intencions, els primers a recomanar-te que no t’hi dediquis, per diversos motius: perquè és massa dur (frase que encara funciona millor si li afegeixes “nena” al final), o el meu preferit: perquè “tu estàs capacitada per fer quelcom més que això”.
Però d’on hem tret que un ofici sigui més important que un altre? Qui ha dit que no en sigui, d’important i enriquidor, exercir i preservar oficis antiquíssims, preciosos i amb una càrrega bestial de valor històric, social i identitari pel nostre país?
Per sort, en comparació amb els temps dels nostres padrins, vivim en un país on, tot i la flagrant precarització del treball; la generalització arreu del territori de les comunicacions, la tecnologia, l’educació pública i les prestacions socials (insuficients, però inestimables) ens han donat la seguretat, les eines i la perspectiva per poder, en moltes ocasions, anar més enllà de la subsistència, i no tan sols poder escollir ofici amb més llibertat sinó també idear i fomentar un model socioeconòmic més just, més sostenible, amb més diversitat ocupacional i amb més equitat territorial. Aquest model és intrínsecament partícip de recuperar i revaloritzar els oficis tradicionals i les maneres ancestrals de treballar, sovint més beneficioses pel planeta i les persones que hi treballen o se’n gaudeixen. No és sostenible ni socialment cohesiu que tothom sigui, o hagi “d’aspirar” a ser, economista, arquitecta o doctorada en filosofia. Un teixit social viu amb pobles vius necessita diversitat d’oficis.
És imperatiu que les joves que escollim exercir oficis tradicionals ens empoderem i ens deslliurem de l’estigma que fer anar les mans i blegar l’esquena vol dir malbaratar talent intel·lectual. Es pot ser pagesa, cistellera, ceramista o cuinera i alhora una ciutadana crítica, informada, agremiada, conscienciada, i implicada amb l’entorn. De vegades encara sembla que siguin categories excloents, i que qui es dedica a aquests oficis és per falta d’ambició, però hem de reivindicar que no ho són i que dins d’aquests oficis hi ha cabuda per a la investigació, la innovació, la sostenibilitat, l’associacionisme, la feina amb valors, i sobretot, hi ha cabuda per un retorn del coneixement tradicional a la societat i a les generacions futures.
Així com una simfonia només serà completa amb un segon violí, una societat només serà completa, funcional i feliç quan tots i cadascun dels oficis i posicions de treball que la sustenten es dignifiquin i es valorin perquè és tan necessari que es construeixin cases com que s’alimenti la població. i necessita tant enginyeres com pageses.
Així que, llarga vida als segons violins!
Laia Angrill i Perelló
Article publicat en la penúltima revista en paper de l’Alternativa i que reproduïm en data d’avui.
