Passejant per la Seu, i sobretot els dies de mercat, constatem que ja no hi ha alegria i, no estic parlant de diners, que això també, sinó basta mirar la cara que fa la gent pel carrer. L’ambient clerical i ancestral de la capital de l’Alt Urgell i la situació política a Catalunya fa que la cançó d’aquesta pel·lícula trista fos «Campanades a mort».
El carrer canonges quasi desert tot el dia sembla un espai transparent perquè no existeix. El passeig Joan Brudieu, normalment ple de vida, sembla en vespre permanent de Tots Sants.
Els amics que es troben al carrer o ni tant sols es coneixen a causa de la mascareta, o tot just s’intercanvien uns breus quatre mots marcant la distància necessària per si de cas.
Realment la situació és lamentable: precarietat absoluta que es conjuga amb el 1984 d’Orwell. El control sobre les persones ens condueix, aquí a Europa, a un desastre humanitari a no més tardar per a la primavera vinent.
La llibertat que reclamen els negacionistes amb els nazis pot ser és la clau de la desaparició dels més pobres, perquè ja se sap: la pandèmia ataca sempre al més feble.
Els pobres sempre sobren en el decorat, és clar, perquè no és normal ni decent ser pobre, oblidant que el funcionament mateix del capitalisme crea guettos que cal eliminar.
La combustió interna de la societat és ja un incendi imparable i cal recordar que no hi ha prou bombers per controlar tot plegat.
Existeix encara una au Fènix?
Yann Marais.
