Fa una mica de cosa de dir-ho amb veu alta, però, sí, a la Seu mai no s’havia viscut tan bé com en l’actualitat. Puc endevinar el que moltes lectores i lectors pensen en aquest moment, la pobresa que hi ha, les necessitats que cobreix la caritat mitjançant el Banc d’Aliments, la pobresa energètica molt més dura amb l’increment de les factures de la llum, la poca oferta d’habitatges socials, la falta de lloc de treballs per al nostre jovent que, com més educació universitària té, més lluny ha de marxar per trobar feina… i així podríem anar seguint. Però tot plegat no treu que les condicions de vida, els equipaments finançats amb diner públic, les possibilitats de tot tipus que tenim al davant si es fan polítiques intel·ligents… són molt superiors a les que hem tingut al passat. Però, tot i això, podem estar contents amb el nostre present?: no i mil vegades no!
Moltes vegades he escrit que, en la meva opinió, l’economia de la Seu es basa en tres pilars fonamentals. El primer és el diner públic, avui dia més del seixanta per cent de les rendes que s’ingressen a la nostra comarca venen directament o indirectament finançats pels pressupostos de l’Estat o de la Generalitat. El segon és Andorra; Andorra és un dels motors que mou la nostra economia; fent un petit exercici d’imaginació pensem com seria avui la nostra ciutat sense el veïnatge andorrà, amb tot el respecte, ens assemblaríem més a Sort que a Puigcerdà. I el tercer pilar, és tota la xarxa de petites empreses, d’autònoms i autònomes que nodreixen el conjunt de la iniciativa privada, el comerç, la indústria, sobretot els serveis i el que queda de l’abans nombrosa pagesia. I aquest trípode ha de ser la base de la nostra anàlisi.
Escric aquestes línies el mes d’abril de 2023. Som davant de les, com sempre, transcendentals eleccions municipals i totes aquestes qüestions es posaran damunt de la taula de l’anàlisi ciutadana. Lògicament, penso que a part del funcionament dels nostres equipaments, els candidats han de tenir una idea clara de la problemàtica bàsica de la nostra població i de fet, de la nostra comarca.
Com, per exemple, es pot proposar cap programa de promoció econòmica sense tenir en compte la posició de la Seu respecte l’Alt Pirineu? Parlar de les activitats econòmiques que cal promocionar sense tenir en compte que cal formalitzar una vegada per totes la Vegueria de l’Alt Pirineu i la desconcentració administrativa a través de les diverses delegacions territorials de la Generalitat és com voler bastir un edifici sense fonaments o sense planta baixa. Si volem sortir del bucle de viure a costa de l’erari públic ens cal precisament que aquest inverteixi en institucionalitzar el nostre territori i, per aquesta via, dinamitzar el teixit social format per la iniciativa privada.
Com, per exemple, es pot proposar cap programa de promoció econòmica sense tenir en compte el nostre veïnatge amb Andorra? No fa pas molt que es va llançar la iniciativa d’una regió pirinenca amb centre a Andorra i complementada per l’Alt Pirineu i els territoris francesos veïns. Si al tractat d’associació amb la UE que negocia Andorra es contemplés aquesta regió s’obriria un panorama molt estimulant d’inversions. Les comunicacions serien molt potenciades, especialment la ferroviària i les carreteres transversals com l’Eix Pirinenc, per no parlar de tot tipus d’equipaments de finançament públic. El futur passa per iniciatives com aquestes, que no podem desaprofitar de cap manera ni caure en els prejudicis que s’originen tot enfrontant territoris.
També és evident que hem de potenciar tota la xarxa empresarial derivada de la iniciativa privada. El que és fer volar coloms és fer llistes de coses, del que es pot fer o no, sense tenir en compte els dos punts anteriors. Hem d’arribar a aconseguir que les rendes derivades de l’empresa privada s’igualin amb les que provenen dels pressupostos espanyols o catalans. Opino que no ho aconseguirem si no proposem als emprenedors, siguin del sector que siguin, una gran aliança territorial, un maridatge, entre la iniciativa pública i la iniciativa privada.
Concloent, veiem que la Seu d’Urgell pot arribar a ser un nucli motor important d’aquesta zona pirinenca però sempre comptant en la seva inserció en un territori institucionalitzat de manera àgil i operativa. Cal oblidar les continuades lamentacions de la nostra marginació territorial —per altra part realment existent— i substituir-la per una política reivindicativa de visió institucional. En aquest sentit, els càrrecs polítics que sorgiran de les properes eleccions municipals tindran —si més no, haurien de tenir— un protagonisme immens.
Amadeu Gallart Sort.
Economista.
