Cap a una ciutat neta

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Semblaria que darrerament els carrers de la Seu són una mica més nets. Aquests darrers anys la relaxació en la neteja d’aquests carrers ha quedat palesa a més de no haver fet campanyes per sensibilitzar la població i educar les persones en el reciclatge dels residus urbans i no urbans. La culpa no tota és de les persones: educar, ensenyar s’ha de fer bé i aprendre a reciclar és com anar en bici: mai no s’oblida sempre que la informació hagi estat difosa correctament.

Si reviséssim els contenedors, a part d’una quantitat d’aliments que es malbarata diàriament trobaríem també qualsevol cosa llençada a la brossa fruit d’una societat ultraconsumista tant en matèria tèxtil, com en sabateria, mobles, etc….Em recordo que durant el confinament davant casa meva l’Ajuntament hi va col·locar un cartell durant la primera onada de la covid on s’hi podia llegir: “Així no anem bé”, perquè (i és la veritat) l’acumulació de deixalles feia presagiar no sols una contaminació ambiental, sinó que podia revertir greument en la propagació de diferents malalties i infeccions i naturalment també de la covid.

Aquesta situació m’ha fet pensar molt al nivell d’educació cívica dels veïnats i veïnades de la Seu d’Urgell que trobo lamentable, i no vull dir que per això la ciutat hagi de ser bruta. Demanar l’opinió als escombriaires que cada dia fan tot el que poden il·lustraria la situació encara de forma més gràfica i amb paraules més gruixudes encara. Molt sovint, per no dir sempre, les papereres que hi ha a la Seu d’Urgell serveixen per recollir envasos, matèria orgànica però no el que haurien de replegar. Són urgents, doncs, noves campanyes d’educació per a la ciutadania per assolir un millor resultat en el reciclatge de la nostra merda. I per això cal voluntat política de fer-ho.

En un article que vaig escriure ja fa mesos parlava de les burilles de la Seu quan el Toni Olm es va dedicar a replegar mils i mils d’elles de nostres carrers i fer-ne una exposició al carrer major de la Seu d’Urgell per major vergonya de la població: 100.000 burilles. Es diu aviat.

Últimament estem parlant molt de les macrogranges on el benestar animal hi brilla per la seva absència. La producció de carn industrial que no només afecta nostra salut sinó que augmenta l’escalfament de nostre planeta amb emissions de co2 i de metà. No volem això pel territori, no volem aliments-brossa, aliments prefabricats en condicions de producció massiva per satisfer una demanda cada cop creixent. No és el nostre model de desenvolupament que afecta greument el concepte d’alimentació equilibrada i sana que permet evitar malalties com diabetis o diverses infeccions de l’aparell digestiu sense anar més enfora. Greus desequilibris que afecten el sistema sanitari.

Un cop més veiem que la superproducció és fruit de nostra manera de consumir i que el progrés no és sinònim d’acumulació de bens que aniran a la brossa en un curt termini perquè ja no serà “guai”, no estarà de moda o bé ens cansarem d’utilitzar-ho. Estem en un moment històric on es vol replantejar nostra forma de ser i la petjada que deixem al planeta, una petjada que volem constructiva i sostenible, i recordem: res no es crea, tot es transforma, però: en què es transforma?

Yann Marais

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on pinterest
Pinterest
Share on pocket
Pocket
Share on whatsapp
WhatsApp

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Últimes notícies

Més de L'Alternativa